Nova llar d'infants a Blanquerna, a partir del dia 1 de febrer de 2016
  • Els alumnes de 4t, 5è i 6è de primària també han fet els seus contes per Sant Jordi aquí els teniu esperem que us agradin.




    DESPRÉS DE LA TEMPESTA VE LA CALMA.

    Tot just havíem començat la setmana i ja arrossegavem mala maror.

    El dimarts anterior la Sònia, la Mariona i la Paula per un costat i la Zaida, la Tecla i la Jennifer per l’altre s’havien discutit a extraescolars per la coreografia d’un ball que estaven preparant.

    ─Tu vas massa depressa ─li deia la Sònia a la Zaida.

    ─Vosaltres no seguiu el ritme ─li deia la Tecla a la Mariona i a la Paula.

    ─Sembla mentida, que sou unes envejoses perquè ho fem millor que vosaltres tres juntes ─deia la Paula a la Jennifer...

    De fet la professora va mediar entre elles, els va fer veure que no n’hi havia per tant i les va fer reflexionar. Es van adonar que l’amistat era més valuosa que una llarga fila de retrets sense sentit. Ho van entendre, però en el fons no havien acabat de fer les paus.

    El dimecres, jugant al pati el partit a l’hora d’esmorzar, en Lluís, l’Anna, La Neus i el Martí s’havien mig enfadat amb la Cloe, el Santi, el Liu i la Rebeca, quan portaven deu minuts de partit. Tot va començar per una suposada falta.

    ─Ja està bé de fer faltes ─deia en Lluís a en Liu.

    ─No he fet res. Tocava la pilota ─li contestà.

    ─I vosaltres sou uns mentiders ─deien la Cloe i en Santi ─, perquè ens heu estafat dos gols.

    ─I ara! Quina mentida més grossa! ─deia la Neus─ Si ni tan sols heu arribat a porteria, com aquell que diu.

    ─Sí, sempre voleu guanyar sigui com sigui! ─la Rebeca i la Cloe replicaven ─Sou uns barruts!

    Bé, la situació era desagradable i es va convertir en un espectacle lamentable al mig del pati. Alguns companys que no jugaven amb ells s’hi van apropar per intentar calmar els ànims i ajudar-los a reflexionar. Un professor va intervenir, se’ls va endur a un costat i va fer que prenguessin consciència del que havia passat. Del no res, de petites circumstàncies havien barrejat un còctel que havien magnificat i havia esdevingut un conflicte. Havien d’adonar-se que l’amistat anava per davant del resultat final del partit.

    ─Nens, que això no és la “champions”. És un partit per passar-s’ho bé i no per acabar amargats ─els deia el professor.

    El dijous va ploure, no hi va haver pati, no tocava educació física... així és que semblava que la manca d’activitat i la frescor de la pluja havien refredat els ànims. Semblava que tot rutllava millor.

    Havia passat el cap de setmana, era dilluns i tot feia pensar que s’obria l’oportunitat a un canvi de tendència. Calia esperar, desitjar... que vindria una primavera emocional després d’aquella setmana emocionalment hivernal. S’esperava el resurgir de l’armonia, les bones vibracions, però maleïdament no, el rei conflicte tornava a aparèixer amb tot el seu esplendor i això que només feia poc més d’una hora i mitja que les classes havien començat. Era l’hora del pati.

    Havia començat una partida d’un joc on un la parava i havia d’atrapar algú que al mateix temps atrapava a un altre i així s’anaven afegint a la feina. Començar, va començar bé: el que la parava no va protestar; però al cap de poc ja hi havia discusions:

    ─Tu has fet trampa perquè no val saltar i jo ja no jugo més!

    ─Ell està atrapat, diu que no i no la para!

    ─A mi no m’han tocat. És mentida!

    ─Ella com que és la seva amiga no l’atrapa i el deixa escapar!

    El professor va fer parar el joc, els va posar tots a un costat i els va demanar que reflexionessin durant cinc minuts abans d’intentar aclarir res.

    En aquells cinc minuts, les cares van anar passant d’un roig encès d’ira a una expressió més positiva de «Potser m’he equivocat»; «Sí, he fet una mica de trampa. La veritat és que la Sònia em cau molt bé i la deixo passar; al Lluís procuro enganxar-lo sempre», perquè en definitiva, s’obria una reflexió espontània de culpabilitat més o menys flagrant.

    Es van adonar que, mentre estaven enfadats, deixaven de fer coses divertides, perdien el temps. El temps perdut ja no es tornava a recuperar. A més a més, saber guanyar i saber perdre al joc era vital per anar fent-se grans, perquè el dia de demà, haurien de ser capaços d’encaixar les victòries i també les derrotes. Si un amic és un tresor, què millor que ser ric en persones amb les que celebrar el que és positiu i tenir moltes mans que t’ajudin quan caus?

    Així doncs, van entendre que el fruit d’un bon aprenentatge del saber guanyar i perdre era compartir positivament fent una bona gestió de les seves emocions. Què bonic era aprendre a fer-se grans!

    BLANQUERNA 4t EP – D

    PERSEGUINT UN SOMNI

    Hi havia una vegada un centre cívic amb una ludoteca on assistien molts nens i nenes del barri. Un dia, un monitor els va proposar anar a conèixer uns altres nens i nenes que necessitaven compartir les seves experiències amb altres persones. Això era una activitat diferent a totes les que feien habitualment, i un munt de voluntaris es van apuntar per provar aquesta nova manera de passar-ho bé.

    El Jaume era el monitor que va organitzar la trobada entre els amics del centre cívic i els nois i noies que volien ampliar el seu grup d’amics. Era un noi molt eixerit, que valorava d’allò més les coses bones de la vida. Per la seva experiència havia aprés a ser positiu i entusiasta, i s’havia fet el propòsit d’aconseguir a través d’activitats amb nens, nenes i les seves famílies que l’agraïment per la vida arribés el més lluny possible, arreu del món.

    El Jaume tenia un germà amb una discapacitat visual i el meravellava com llegia amb el mètode Braille, com reconeixia amb les seves mans el rostre de les altres persones o els objectes nous, com recordava les olors i li evocaven situacions o llocs on havia tingut alguna mena d’experiència que l’havia impressionat. Tants recursos tenia que, de vegades, el Jaume pensava que era capaç de gaudir de tot més que les persones que tenim tots els sentits ben desenvolupats.

    Com el Jaume vivia la discapacitat del seu germà de forma natural, pretenia que el màxim de gent possible sabés tractar i acceptar que les discapacitats poden limitar, però no impedir que les persones afectades siguin felices!

    Va arribar el dia de la trobada entre els nens i nenes del centre cívic i el grup de nois i noies que volien ampliar el seu grup d’amics. Tot havia estat misteriós i no sabien ben bé on anaven ni a qui trobarien. Estaven encuriosits i anaven gaudint del camí fins on els esperava una tarda diferent, una nova vivència.

    El Jaume i dos companys monitors van acompanyar els voluntaris fins un centre de dia on els nous amics que els esperaven passaven les tardes jugant a la ludoteca. Allà també era en Nil, el germà estimat del Jaume, que els esperava amb un gran somriure, tan emocionat que transmetia el seu nerviosisme als companys de joc que, com ell, no veien el moment de que arribessin els seus convidats.

    Aquest centre era un lloc especial per a persones amb diversitat funcional, que feien de les seves discapacitats un recurs per relacionar-se amb els altres. Ells havien preparat ple de jocs pels seus convidats, perquè sentissin l’experiència de no veure, no escoltar, no parlar o no poder avançar pels seus propis mitjans. Va ser un moment de goig per la forma de rebre i compartir, i els nous amics s’ho van passar molt bé, jugant i divertint-se.

    Entretant, en Jaume va anar recollint en una gravació com gaudien i compartien. En Nil li explicava a l’Helena quan li agradaven els gronxadors, perquè sentia com l’aire l’acariciava i notava el ritme del moviment com una bonica cançó; en Pere feia explorar la Carlota les diferents textures en un munt de joguines i amb el llenguatge dels signes li feia entendre quines eren les que més li agradaven; la Paula va ballar, amb la seva cadira de rodes empesa pel Fran al ritme d’un rock and roll, i van competir en els tirs a bàsquet.

    Els nens amb discapacitats jugaven de manera natural, expressant els seus sentiments, gaudint i aprenent com els altres; de vegades més lentament, però es veien satisfets i emocionats.

    Quan s’havien d’acomiadar, en Nil va abraçar en Jaume. Havia fet possible el seu somni i el del seus companys: «Sentir-se acollits, respectats i admirats com qualsevol persona que mostra les seves qualitats als demés, i la satisfacció de compartir-ho».

    A l’endemà, en Jaume i els voluntaris van valorar l’experiència de la tarda anterior. Tots estaven encantats i volien tornar a anar sovint a veure’ls. Fins i tot, algú va plantejar la possibilitat de que els visitessin al seu centre. Van començar a sortir idees, com preparar una festa de disfresses amb actuacions que incorporessin activitats per tots, que hi hagués menjar, begudes i ball. El Jaume va recollir totes les propostes i, a casa, juntament amb el Nil, van triar les més adients per a tots.

    D’aquesta experiència van sortir blocs a Internet per compartir bons moments, associacions de voluntaris que anaven a visitar els nens oncològics als hospitals, i agrupacions de persones amb diversitat funcional que portaven materials i recursos per ajudar altres que no tenien prou mitjans. També es va crear una organització que anualment feia una trobada amb metges i investigadors que informaven als assistents dels nous avenços tecnològics i mèdics relacionats amb les diferents diversitats funcionals. Molts centres cívics d’altres barris de la ciutat van seguir el model i van impulsar la col·laboració i integració de nens i nenes amb aquestes característiques.

    El desig d’en Nil i d’en Jaume s’estava tornant realitat, i és que, per a que els nostres somnis es compleixin, ens hem de posar mans a la obra i actuar!

    BLANQUERNA 5è EP – D

    LES HISTÒRIES DE L’ÀVIA MARIA

    Hi havia una vegada una àvia...

    Aquell dia estava asseguda al sofà fent una bufanda per a la seva neta, que es deia Laura. Ella tenia el cabell de color castany i els ulls de color verd. L’àvia gaudia explicant contes o coses que li havien passat quan era petita.

    De cop, va sonar el timbre. Ella va obrir i va veure la seva filla que anava amb la Laura. La filla li va demanar si es podia ocupar de la nena una estoneta i l’àvia Maria li va respondre que ho faria encantada.

    La Laura li va demanar a l’àvia que li expliqués una aventura de les seves...

    «D’ençà que jo recordo, quan era petita era molt tímida. Em ve al cap especialment una època en la qual els meus pares van decidir canviar de la ciutat a un petit poble del Maresme, molt a prop d’on som ara, a Teià. Era un poble petitet, però on tothom es coneixia i feia molta vida al carrer.

    Era estiu i tots els nens i les nenes jugaven fora, al carrer. Jo volia sortir a jugar amb ells, però tenia vergonya, perquè mai havia jugat als jocs que aquells nens jugaven. Una tarda, després de dinar, em vaig decidir i vaig sortir al parc on hi havia sempre unes nenes jugant a la xarranca. Vaig intentar provar de fer-ho jo també, però, quan les nenes van veure que no ho sabia fer, ja no em van deixar participar-hi més. Un altra dia jugaven a la corda, i com que tampoc encertava cap, tampoc em van deixar jugar. A les bales mai encertava el forat i les nenes i els nens ja no volien jugar amb mi,. perquè jo no en sabia.

    Vaig marxar plorant a casa, sense voler sopar ni res. I el meu pare, el teu besavi, em cridava i jo no li responia. Aleshores ell, que era un home alt i grassonet amb ulleres, molt familiar, va venir a la meva habitació i em va preguntar què em passava. Jo li vaig explicar el que passava i el teu besavi, el meu pare, em va assegurar que tot s’arreglaria, que tindria una sorpresa molt agradable el proper cap de setmana.

    Quan va arribar el cap de setmana, a primera hora del dissabte, el pare se’n va anar sense dir res i cap al migdia va arribar amb una bossa.

    ─Què es això? ─li vaig preguntar.

    I tot de cop es va obrir la porta que donava al carrer i van aparèixer dos germans, una nena i un nen. Eren la Laia i el Pau. La Laia era baixeta amb cabells rossos i els ulls verds. En Pau era una mica més alt que la seva germana, tenia els ulls de color blau i el cabell fosc, negre. Tots dos eren molt divertits, amables i una mica tímids, però molt bones persones. Feia dies que havien sentit parlar d’una nena nova al poble, però com que ells tampoc sortien molt al carrer, encara no em coneixien. Els nens van somriure i em van dir:

    ─No et preocupis. Nosaltres t’ensenyarem a jugar a tots els jocs que juguen aquests nens.

    Poc a poc, cada dia, la Laia i el Pau m’ensenyaven nous jocs, anàvem junts al parc i practicàvem per exemple amb «Les quatre cantonades».

    La Laura, que escoltava atentament tota la història de l’àvia, ara la va interrompre, encuriosida.

    ─Àvia Maria, m’explicaràs com es juga? Jo també voldria saber com es fa! Em canso d’estar sempre amb la tauleta...

    ─I tant. Els quatre cantons consisteix en que has d’anar corrents de cantó a cantó i al mig hi ha el nen que intenta enxampar als altres.

    ─I els cantons, d’on surten? ─va continuar preguntant la Laura.

    ─De la terrassa, per exemple, qualsevol lloc amb forma quadrada et servirà per jugar amb les teves amigues. I si no en teniu, amb una mica d’imaginació feu el quadrat, amb qualsevol objecte que trobeu.

    ─Saps una cosa Laura? ─va continuar l’àvia─ Aquells dos nens em van explicar la majoria dels jocs que jo recordo de quan era petita. I des d’aquell dia vaig ser molt feliç en aquell bonic poble de la meva infància... I ara bé, prou de records. Vols saber un altre joc dels que vaig aprendre?

    ─Sí, sí! ─va dir de seguida la nena que ja anava pensant en posar en pràctica tot allò que li deia.

    ─Doncs, a veure, per un dia que plogui, si teniu pinyons, bales o alguna cosa que rodi, podeu agafar una capsa; una capsa de sabates velles, per exemple, us anirà bé.

    ─Com aquesta? ─va dir la Laura assenyalant una capseta de cartró que hi havia a l’habitació.

    ─Sí, sí, perfecte.

    L’àvia va agafar la capsa i li va fer un forat.

    ─Veus com he fet el forat? Doncs el joc consisteix en ficar els pinyols o les bales a la capsa, donant-li amb els dits. El primer que fica el pinyol a la capsa guanya.

    ─M’agrada, àvia! Provaré de jugar demà mateix amb les meves amigues. En saps algun més?

    I mentre deia això, ja agafava llapis i paper per anar apuntant tot, perquè no s’oblidés de cap detall.

    De cop, va sonar el timbre; era la mare de la Laura. La nena no volia marxar! Ara que s’ho estava passant tant bé! Li encantaven les històries de l’àvia Maria. I hi va tornar moltes altres tardes a escoltar-la. Per això, anys després, la Laura, agraïda de les històries que li explicava l’àvia en aquelles tardes, va decidir fer un llibre on es recollissin totes les seves aventures. I ara la Laura, com li deia sempre la seva àvia, també diu que els jocs han estat molt importants a la seva vida, i per això li agrada tant explicar històries.

    Conte contat, conte acabat.

    BLANQUERNA 6è EP – D

    25 d'abril de 2017

    per
    Escoles Arrels