Nova llar d'infants a Esperança, a partir del dia 1 de setembre de 2017
  • (Els nens que estan en un hospital no surten al carrer. A què juguen ? Tenen espais i temps per jugar? Tenen jocs? Tenen animadors?)

    En Martí i el seu ninot

    En Martí és un nen baixet, prim i amb el cabell castany. És força tímid, però té molts amics a l´escola. Passa moltes estones assegut al pati, perquè s´ha d´acabar l´esmorzar. La veritat és que no té molta gana. Es menja la meitat de l´entrepà que cada dia li fa el seu pare i l´altra meitat la guarda per berenar. Si juga a futbol, de seguida es cansa i com que no pot respirar bé ha de tornar a seure. Això li passa molt sovint i sempre està “de metges”, com diu la seva mare. Quan es troba molt malament, es passa el dia al llit tossint. Si a l´endemà està millor, s´estira al sofà i mira pel·lícules ben abrigadet.

    El mes passat en Martí va fer vuit anys. Els pares, la iaia i ell van anar a celebrar l´aniversari al forn de la Laia, que és una amiga de la família. De seguida els va portar un pastís amb una espelma vermella en forma de vuit i en Martí va bufar molt fort per apagar-la. Tots aplaudien molt emocionats i li feien petons. La iaia li va deixar la cara ben mullada i els pares el van abraçar molta estona. La Laia els va servir una xocolata tan calenta que cremava els llavis. En Martí no la va voler ni tastar, perquè tenia pressa per agafar els regals. La mare li va donar un trencaclosques que semblava molt difícil de fer i el pare un llibre que tenia uns dibuixos molt malament pintats. La iaia portava un paquet molt gros i en Martí el va obrir nerviós trencant el paper. Era un ninot de peluix tan gran que semblava un coixí. Tenia un cap enorme i uns ulls ben oberts, amb una boca plena de dents de color verd. No tenia cames però sí tres braços que li sortien de sota la boca i també tres dits a cada mà. Semblava un monstre d´aquells que fan por de veritat. El ninot era molt lleig i en Martí li va dir a la iaia que era maco, perquè no la volia disgustar. Els pares d´en Martí no tenien feina i no podien gastar molt, per això quan anaven a comprar i venia la iaia sempre ho pagava tot ella. A l´hora de dormir, en Martí agafava el ninot de sobre el llit i l´amagava a sota per no veure´l. A l´endemà, els pares protestaven i li feien recollir del terra el més aviat possible.

    Una tarda, després de l´escola, en Martí es va desmaiar i va caure rodó a terra. Va venir una ambulància i el van portar a l´hospital. Quan va despertar, estava ple de tubs de plàstic i de coses rares al voltant del llit. Els pares li van dir que havia de descansar i estar tranquil i que aviat es posaria bo. Aquella setmana va ser la més avorrida de la seva vida! A les nits en Martí no tenia son i la mare o el pare li feien companyia, l´agafaven de la mà i li explicaven històries de tota mena fins que per fi s´adormia. Dissabte, de bon matí, va venir la iaia ben perfumada. Portava el ninot que l´havia regalat sota el braç. En Martí no s´ho podia creure! No sabia si això estava passant realment o era un somni. La iaia el va ficar també al llit i el va tapar amb el llençol. Aquesta vegada sí que no el podia amagar enlloc. A mitjanit, a en Martí el va despertar un soroll fort. Es va espantar, va mirar al voltant i es va adonar que era la iaia que roncava. La va començar a cridar però no gaire fort: «Iaia, iaia!». No volia despertar la gent de l´hospital i llavors es va posar a plorar. No plorava com altres vegades, ara només li sortia aigua dels ulls. Va tombar el cap i va veure el seu ninot allà mateix, al seu costat i amb els ulls ben oberts, el va abraçar amb moltes ganes i tota la por que tenia va marxar de cop. A l´endemà, el ninot continuava allà, al seu costat i per primera vegada el va trobar simpàtic i bonic.

    Sabia que a partir d´aquell moment sempre el cuidaria i seria el seu millor amic.

    Alumnes de 2n EP A



    (Deixem jugar amb nosaltres a tothom qui vol o només a qui ens cau bé? Com se sent un nen quan ningú vol jugar amb ell?)

     Ni baixets ni alts, tots som iguals

    Fa molt de temps va néixer un nen que es deia Dani que vivia en un poble del sud de França, Mon Seret, a prop de la reserva africana de Sigean. En Dani era un nen molt intel·ligent però tenia una minusvalidesa, que no li deixava créixer, es diu "nanisme".

    A l'escola on anava a Mon Seret, a causa de la seva minusvalidesa, els seus companys de tercer es reien d'ell i ell se sentia molt malament. Sempre estava molt trist i a vegades no volia anar a l'escola, per por que se’n riguessin. Ell no deia res als seus pares per tal de no fer-los patir. Els seus pares sempre estaven pendents que a en Dani no li passés res dolent, l'estimaven tant... Un bon dia els seus pares van arribar a casa i li van dir en Dani que haurien de marxar de Mon Seret perquè la seva empresa canviava de ciutat i ells haurien d'anar a viure a aquesta ciutat, Lyón.

    En Dani, en sentir això es va preocupar perquè no sabia com el tractarien els seus nous companys de classe. A l'escola d'ara no estava content, però almenys ja els coneixia.

    En gran sorpresa, quan va arribar a l'escola es va adonar que allà hi havia nens que eren diferents dels de l'altra escola, nens molt especials amb característiques i habilitats diferents. A un nen li faltava una orella, però era un artista amb el piano i un altre anava en cadira de rodes era el campió de bàsquet. Hi havia un nen xinès tartamut que era un "crack" amb les mates; un altre que tenia una malaltia rara que encara els metges no sabien què li passava, però tots l'estimaven moltíssim i el feien riure cada dia. El que més el va sorprendre és que tots eren amics, es respectaven i ningú reia de ningú.

    Els nens de la nova escola eren molt feliços, ja que entre ells s'ajudaven i tots eren iguals no es veien com a diferents, cadascú tenia una característica i se'l valorava per aquesta.

    A la festa de la Castanyada, la primera gran festa que celebrava a la nova escola, van jugar tots junts. Van cantar cançons populars, menjar castanyes... i aquell dia en Dani va ser feliç de no sentir-se diferent dels altres.

    Quan va arribar el Nadal la senyo va dir que havien de guarnir la classe. Cadascú va portar diferents objectes i entre tots van deixar la classe preparada per l'arribada de l'hivern.

    Però en Dani va dir:

    -Senyo!! No hi arribo... Algú em pot ajudar? Ni pujant-me damunt d'una cadira arribaria.

    - Jooooo!! - va dir en Marc, un nen amb síndrome de Down. Llavors en Marc que era molt alt i fort el va aixecar i en Dani va poder penjar les garlandes.

    En Dani estava súper feliç, a l'altre escola ben segur que s'haurien rigut per no arribar. A més, ara formava part d'un grup de nens que eren grans amics i se sentia estimat i respectat.

    L'endemà, la senyo els va dir:

    - Dani, saps què? Ets molt afortunat de tenir d'amic a en Marc, és un nen molt especial i amb tu ha trobat l'amistat. No l'havia vist mai tan content com ara, és molt tímid i amb els altres nens no havia trobat encara un amic de veritat.

    En Dani, en sentir això, es va sentir molt especial i emocionat, amb els ulls plens amb llàgrimes, només feia que repetir-se: Ara a Lyón tothom em respecta i em valora.

    Després d'aquell dia, se sentia el nen més afortunat de la Terra. Mai més va tornar a patir les burles que havia patit quan vivia a Mon Seret.

    Alumnes 3r EP B



    (Conte inspirat en la gestió de les emocions tant personals com grupals quan guanyem o perdem en el joc.)

    Saber perdre és important

    Era un matí d’un dia qualsevol al pati de l’escola. Com era habitual, un grup d’alumnes s’estava barallant per decidir qui utilitzava la pista per jugar.

    Aquest només era un dels conflictes, ja que la llista de baralles era ben llarga...Això sí, la majoria començaven quan jugaven a futbol.

    Si un nen s’equivocava, els altres l’insultaven i fins i tot li pegaven. Si guanyava un dels equips, l’altre s’enfadava i comentava que era perquè feien trampes. Quan uns nens volien jugar a fet i amagar, sempre n’hi havia que volien córrer o jugar a l’aranya... Si decidien fer una gimcana...els altres no... En fi, mai es posaven d’acord.

    És cert que a vegades els nens d’un equip ajudaven els altres. Si queien els aixecaven, si ploraven els consolaven, si es pegaven els separaven... perquè eren bons rivals, però allò passava en comptades ocasions.

    També hi havia nens que encara que perdessin, mai no s’enfadaven

    Sempre acabaven igual, l’equip guanyador deia que era el millor i que els altres eren uns perdedors.

    En ocasions anaven als seus professors explicant què havia passat, però malgrat fer-los reflexionar que no sempre es pot guanyar, ells ignoraven el que els deien i es continuaven barallant.

    Com a molt, es disculpaven dient:

    - No passa res per perdre, només és un joc.

    Els que sempre dominaven la situació i volien destacar eren la colleta dels...vaquipandis, encapçalats per l’Arnau i la Carla, dos dels nens més conflictius de la classe.

    L’Arnau era un nen molt competitiu, mal amic, que no respectava els companys i sempre tenia conflictes amb la resta de nens...

    La Carla era una bona noieta, però en fer-se novieta de l’Arnau va canviar el seu comportament i va abandonar el somriure ; va repetir curs com l’Arnau i seguia tot el que ell feia.

    Però aquell dia era una mica especial: Havia arribat a l’escola una nova alumna que es deia Shaima. No entenia que es barallessin; ella venia d’un país on els nens no tenien ni tant sols pilotes per jugar a futbol ; eren feliços jugant amb fustes i cartrons i no es barallaven.

    Ella els va proposar organitzar un partit amb alumnes d’una altra escola. Els nois van decidir ràpidament

    I és clar- va comentar l’Arnau -- som els millors i els guanyarem!!!!

    La Shaima va contestar:

    - No, ha de ser un partit de bàsquet . Heu de demostrar que podeu jugar bé i que podeu provar coses noves i que el futbol no ho és tot. Hi ha altres maneres de divertir-se.

    A més, l’escola de la que vinc té un equip molt bo, així que tindreu uns contrincants durs. Si accepteu haureu d’entrenar força i sobretot estar disposats a jugar net.

    S’estava apropant el gran dia i la colleta es preparava per guanyar.

    La Carla L’Arnau i el seu equip estaven cada vegada més nerviosos i es deixaven la pell en els entrenaments per fer-ho el millor possible.

    L’Arnau, un dels més fatxendes de la colleta li va preguntar a la Shaima:

    - I si perdem, què passarà?.

    Doncs res – va respondre la Shaima- l’Important és participar i divertir-se

    El dia abans del partit, els nervis i la il·lusió eren a parts iguals, i molts no podien dormir.

    Va arribar el gran dia... Tots van començar jugant net, però l’equip de la colleta, al veure la superioritat dels contrincants va començar a fer trampes : donar empentes, fer travetes, treure pilotes, llençar la pilota a la cara ; en definitiva, no respectar les normes.

    En una de les jugades, l’Arnau va fer caure un dels jugadors de l’equip contrari, amb tan mala sort que es va caure i es va trencar un braç.

    Ràpidament va venir l’ambulància i al pati de l’escola es va fer un gran silenci.

    Després, tots els espectadors van començar a escridassar a la colleta que es van sentir avergonyits, humiliats i molt enrabiats.

    Més tard, L’Arnau va anar a l’hospital a disculpar-se amb el Jordi. que era com es deia el jugador,. Aquest li va dir que no es preocupés, que estava bé, però que sí que era important jugar net.

    I la colleta va aprendre la lliçó .Aquesta vegada no va fer falta cap baralla ni cap insult per fer-los reaccionar. A partir d’aquell dia tots van tenir un comportament més adequat .

    I mai més es van tornar a barallar per jugar, guanyar o perdre.

    Alumnes 4t EP C



    (Fem un viatge en el temps, estem als anys 50 i no hi ha tele, ni ordinadors... Fem un conte dels jocs d'aquella època).

    Sóc grant i continuo jugant

    Em dic Marta i tinc un germà que es diu Iker. Quan jo tenia 11 anys i l’Iker 10, el meu pare, en Jordi, va haver de marxar a la Xina per qüestions de feina. El que inicialment semblava que serien sis mesos es van convertir en dos anys, perquè l’empresa en què treballava així li va demanar, i ell, encara que no li agradava perquè havia d’estar lluny de la seva família, va haver d’acceptar per no perdre la feina.

    Va ser una etapa dura per a tots. L’única manera de tenir contacte amb el pare era mitjançant el telèfon o a través de Skype. Aquesta última era la forma que més ens agradava, perquè així ens podíem veure. Li ensenyaven les coses que havien fet a l’escola, la roba que ens havíem comprat i el manual del pare que no podria tocar fins que tornés. Només podíem estar junts durant les vacances de Nadal i les d’estiu i les aprofitaven a fons. Era com recuperar el temps perdut, encara que això fos impossible. Per sort, als dos anys va regressar i la nostra vida va tornar a la normalitat .

    La meva la mare es diu Laura i és mestra. Com a conseqüència del treball del meu pare, ella sempre ha portat una vida bastant estressada, ja que s’havia d’ocupar de tot: comprar, portar-nos al meu germà i a mi a les diferents activitats, fer, ella sola, las feines de casa, ajudar-nos a fer els deures i així un munt de coses més. I encara gràcies que la mare comptava amb l’ajuda incondicional de l´àvia Isabel i de l’avi Manolo, els seus pares. Els avis eren genials. L’avi havia nascut a un poble de Granada i l’àvia a un poble de Galicia. Tots dos van haver d’immigrar a Barcelona en els anys 60, perquè no trobaven feina on vivien. Ells expliquen que, quan van prendre aquesta decisió, van tenir por i va ser molt difícil, ja que no és gens fàcil per a ningú deixar amics, família, el lloc on vas néixer. Els inicis van ser durs per a tots dos. L’avi va llogar una habitació a una família del seu poble que s’havien instal·lat abans i l’àvia va anar a viure amb uns familiars que la van acollir mentre trobava feina . Al cap d’uns mesos l’avi va començar a treballar a la Seat, una fàbrica de cotxes. Era en el que s’anomena una cadena de muntatge, és a dir, el que havia de fer era afegir una peça del que seria el futur cotxe. La feina era avorrida, però l’avi sempre s’ha sentit orgullós d’haver treballat allà, ja que això li va permetre cobrar un bon sou, que era el seu objectiu. L’àvia va aconseguir feina en un taller de costura, perquè en el seu poble havia après molt bé a cosir i era una cosa que li agradava molt. El problema era que la feina del taller era molt repetitiva i a ella, amb l’esperit creatiu que sempre ha tingut, li agradava més anar al seu aire, així que, en el moment que va estalviar una mica, es va posar pel seu compte i es va dedicar a cosir roba a mida per a senyores.

    Al poc temps de viure a Barcelona, es van conèixer i es van fer nuvis i, quan van poder estalviar per donar l’entrada per un pis petit, es van casar. Al cap d’un any aproximadament va néixer la Laura, la meva mare. Els meus avis treballaven molt, moltíssim. El seu objectiu era que a la seva filla no li faltés mai res (com els havia passat a ells). El somni de tots dos era que ella pogués estudiar una carrera, ja que si d’una cosa sentien ells enveja era de la gent que tenia estudis, com deien ells, i així va ser. Com ja he dit abans, la meva mare es va fer mestra.

    Els avis sempre s’han sentit orgullosos d’ella, però tenien una pena, una espineta clavada al cor, i era que, per poder aconseguir tot això, havien hagut de treballar tant que no li havien pogut dedicar tot el temps que haurien volgut. Havien jugat molt poc amb ella, quan era petita, perquè sempre estaven enfeinats. L’avi, a part de la seva jornada laboral, feia totes els hores extres que li permetien, ja que això els donava un respir econòmic; i l’àvia, per molta feina que tingués, mai era capaç de dir que no a una clienta, així que molts dies havia de cosir fins a ben entrada la nit . Així que, quan es van jubilar i vam néixer nosaltres, van prendre una decisió important : dedicarien tot el temps que poguessin als seus néts. El primer que van fer va ser vendre el pis on vivien i es van comprar una casa amb jardí a Arbúcies. D’aquesta manera s’asseguraven que tindrien espai per córrer i respirar l’aire pur que ells havien tingut al seu poble .

    Quan érem a casa, la mare, que sempre anava tan apurada de temps, ens permetia jugar molt amb maquinetes: la tauleta, l’ordinador, el mòbil... I a nosaltres ens encantava. Ella sabia perfectament que no era el més adient, i aquesta situació li provocava una mica de remordiment a la seva consciència, però era la forma de fer coses de casa en un temps rècord sense sentir ni una veu o gaudir d’una estoneta de silenci i tranquil·litat abans de sopar. En ocasions, els meus avis es quedaven amb nosaltres durant els caps de setmana o en els dies que la mare encara treballava i nosaltres ja tenien vacances. Els avis eren feliços. El ritme de vida a casa seva no tenia res a veure a la de casa nostra. Allà no feien servir les maquinetes, ni ens passaven pel pensament, perquè els avis sempre estaven disposats a jugar amb nosaltres. De fet, molts dels jocs els havien après d’ells. A mi m’encantava jugar a les cuinetes. L’avi m’havia construït una de fusta. Jugava a cuinar amb coses que agafava de la cuina de la iaia. Tots seien a taula i jo servia el menjar, el te... I tots feien que dinaven, berenaven...

    A l’Iker, més que les cuinetes li entusiasmava jugar a indis amb uns ninos petits de plàstic que l’avi guardava en una caixa gran, d’on sortien diligències, cavalls, cactus, tendes dels indis i un fort dels soldats americans. A l’avi li havia costat trobar tots aquells ninos, perquè avui dia ja no els fabriquen, però els va veure al mercat de Sant Antoni de Barcelona i va aprofitar l’ocasió. Però com que l’avi havia treballat tants anys a la Seat, la seva veritable debilitat eren els cotxes. Teníem una gran col·lecció de cotxets petits que no eren automàtics. Cadascú tenia els seus, i fèiem carreres, els canviaven els volants i les rodes quan es feien malbé. Al final, l’Iker els va acabar personalitzant i li encantava.

    També ens agradava jugar a les bales, a pica paret, però sobre tot a fet i amagar. Era divertidíssim, perquè ens podíem amagar a qualsevol lloc: a sota dels llits, dintre dels armaris, pel jardí o dintre de la banyera. Era molt divertit començar a córrer per la casa i trobar l’avi dintre d’un calaix molt gran que tenien per guardar les coses del jardí o trobar l’àvia estirada a terra darrere del sofà . Veritablement, els avis eren increïbles . .

    Però el que a mi em tornava boja eren els cromos de picar, que també van comprar els avis al mateix mercat que havien comprat els indis. Tenia una capseta plena amb els que la iaia es deixava guanyar . Tot i així, el que més m’agradava del món eren uns retallables de paper on sortia una nina despullada i un munt de vestits i sabates amb els que s’havia de vestir-la. Em passava hores fent això i no em cansava mai.

    Aquests jocs i altres més han marcat la nostra personalitat i la nostra vida. El meu germà, l’Iker, va estudiar enginyeria i actualment està treballant a una empresa, intentant construir motors elèctrics de cotxes per tal de no contaminar l’atmosfera.

    Jo, per la meva banda, sóc dissenyadora de moda, però mai hauria estat així si no fos per la meva àvia. El cas és que havia de presentar els meus disseny a una empresa de moda molt coneguda, per intentar que fabriquessin la meva col·lecció. Era l’última tarda per fer-ho i jo tenia la presentació al meu ordinador. Tot estava preparat per projectar els meus dissenys, quan de cop i volta, amb els nervis, vaig tirar un got d’aigua que estava al costat. L’ordinador es va tancar de cop, no em deixava accedir a cap de les carpetes i, amb les presses, no havia portat cap “pen” amb els meus treballs. En aquell moment vaig sentir pànic i vergonya per haver estat tan maldestra, però sobretot, estava furiosa amb mi mateixa. Es va fer un silenci absolut a la sala de reunions i, de cop, vaig pensar en les meves nines de paper. De cadascú dels meus dissenys sempre feia un retallable, com quan era petita, i per sort els portava al meu maletí. Em vaig posar molt digna i vaig treure les meves nines. Les vaig repartir entre els assistents i vaig anar explicant les característiques de cada peça. En un principi, tots es van sorprendre, però després els va semblar una situació molt divertida, diferent. El cas és que, gràcies a aquella reunió i a la meva afició als retallables, els meus disseny van estar aquella temporada en aparadors de tot el món.

     Alumnes 6è EP B

     

    (Quan els nens estan en camps de refugiats, perden les ganes de jugar?)

    Hi ha persones que et canvien la vida

    Hola!!! Em dic Noa i tinc 40 anys. Ara mateix visc a Barcelona amb els meus fills i el meu marit, però estic aquí per explicar-vos la història de la meva vida.

    Quan tenia 4 anys vivia a Síria, era feliç amb els meus dos germans, els meus pares i la meva àvia. Un dia va esclatar una bomba a la meva ciutat i va ser quan al meu país va començar una guerra. Em vaig quedar sola amb la meva àvia, ja que els altres membres de la meva família estaven desapareguts entre les destrosses que havia causat la guerra.

    Després d’un temps ens van portar a un camp de refugiats de fora del nostre país. Em passava els dies als braços de la meva àvia plorant i tremolant de fred. Al cap de poc temps la meva àvia va morir a causa de les circumstàncies en les que ens trobàvem i em vaig quedar tota sola. Aleshores va aparèixer un grup de persones procedents de Blanes, que em van portar amb altres nens refugiats i vam fer tot un seguit d’activitats organitzades per ells (jocs, danses, organització de gimcanes i partits de futbol, voleibol o bàsquet). Aquests voluntaris feien això per ajudar i millorar la situació dels infants i joves que s’instal·laven al camp de refugiats. Al principi plorava molt, però aquest grup de persones va poder aconseguir que, per una estona, m’oblidés de la meva situació de tristesa i pogués sentir la felicitat que han de tenir els infants.

    Als pocs dies era el meu cinquè aniversari i no tenia la meva família al meu costat, com sí tenen la majoria dels infants, aleshores em vaig adonar que el grup de persones que entraven al camp era part de la meva família i els meus

    amics de tota la vida. Vaig tenir la sort de poder celebrar el meu aniversari, tot i que no van venir tots els meus amics, ja que alguns desgraciadament van morir a la guerra. Van arribar gràcies als voluntaris que van fer possible que jo pogués passar el meu cinquè aniversari al costat dels meus estimats. Aquest grup de persones ajuden tant que amb un simple joc poden fer feliç a un nen.

    Per causes com aquesta m’he dedicat tota la meva vida a ajudar a tots els refugiats que pateixen una situació molt dolenta. He ajudat a moltes persones, però hi ha dues que estaven en un estat molt tràgic i eren massa petits per suportar aquella situació, així doncs els vaig ajudar d’una altra forma. Aquestes dues persones ara són els meus fills, els vaig adoptar quan només tenien mesos i jo era una noia de tan sols 24 anys.

    El meu marit el vaig conèixer al primer camp de refugiats on vaig anar. Ell és infermer i estava allà salvant la vida de les persones amb pitjor circumstàncies del camp.

    Ara els meus fills són més grans i junts hem creat una associació per ajudar a totes aquestes persones necessitades. El seu origen va sorgir quan la mare va morir l’any passat. Jo vivia a Barcelona i ella a la ciutat on vaig néixer. Vaig haver d’anar cap a Síria, llavors em vaig adonar que tot havia tornat a aquella mala situació que hi havia quan jo era petita. I allà va sorgir la idea de crear la nostra pròpia associació, que es diu ‘EL TEU SUPORT AJUDA A TOTHOM’.

    En aquesta associació participa molta gent, però la vam crear els meus fills, el meu marit i jo. Ja que nosaltres sabíem de primera mà com és viure en aquesta situació, com es podrien sentir i com els podríem ajudar. No només va dirigit als refugiats de Síria, sinó que està per tot el món, ja que ens vam adonar que no només cal ajudar a Síria, sinó també a molts altres llocs del món.

    Així doncs, els meus fills han marxat a viure a Rússia i a Amèrica. Ara des de Barcelona m’encarrego de què tots els nens tinguin el dret de jugar com l’han de tenir tots els infants i, sobretot, d’ajudar-los com em van ajudar a mi quan era una nena amb aquests jocs fets amb alegria i amb l’esperança de què algun dia puguin sortir d’aquest infern i puguin tenir una vida normal, formar una família i viure en pau.

    Sara Belmonte González

    2n ESO A



    (Què en penses dels perills que tenen els jocs violents d'ordinador en la vida real?)

    Els perills del jocs violents

    Els jocs violents són, o poden ser, una font de conflictes interns perquè hi ha persones que tenen problemes d’autoestima, de solitud, de disconformitat amb si mateix o amb la gent del voltant i decideixen buscar-se un refugi que els protegeixi del món: els videojocs.

    Es creen un món propi, ideal, on ells posen les regles i on no hi cap la gent que no li agrada, el defrauda o fa sentir malament. És un món imaginari que, per a ells, es torna real i això posa en perill la seva salut mental. A més, en ocasions, els aboca a un altre problema: el consumisme. Cada cop volen més jocs, més millores per la consola, més... S’allunyen de les coses de la vida quotidiana que els podrien fer feliços: amics, família, activitats, estudi... es perden i perden el temps i poden arribar a preferir un paradís virtual a la vida real.

    Hi ha el risc també que accedeixin a jocs que no són recomanats per a la seva edat i que això els pugui influir i intentin portar-ho a la pràctica, que es creguin que són el que no són. Si estem d’acord que les coses s’arreglen parlant i la violència és negativa per què la permetem a l’hora de jugar? És la violència un joc? Potser estem donant aquesta imatge.

    Susana Rios

    3r ESO C

    21 d'abril de 2017

    per Escola Arrels-Esperança
    Escoles Arrels