Nova llar d'infants a Blanquerna, a partir del dia 1 de febrer de 2016
  •  

     Els tres peluixos màgics

    Hi havia una vegada, una nena que es deia Martina que, per Reis, va demanar dos peluixos. El dia cinc, a la nit, quan la Martina estava dormint, els Reis li van deixar tres peluixos. Sí, sí, tres! Un per cada Rei Mag d’Orient. 

    El dia següent, quan la Martina es va aixecar del llit va veure que no li havien deixat dos peluixos, sinó que li havien deixat tres. La nena es va quedar molt sorpresa.

    A partir d’aquell dia no va parar de jugar amb ells. Fins i tot, els va posar noms: eren Bola, Malic i Misty i es van convertir en els seus millors amics.

    Un dia, un dels tres peluixos es va perdre i la nena es va a posar a plorar i plorar. Estava tant trista que no trobava consol amb els altres dos peluixos. Fins que un dia, un nen, amic del parc on anava a jugar sovint, el va trobar i li va retornar. La Martina es va posar molt, però que molt contenta.

    Aquell mateixa dia, quan la Martina estava fent la migdiada, els ninos van cobrar vida i a la nit també, cada vegada que ella s’adormia.

    La Martina, de tant en tant, escoltava sorolls estranys i es preguntava:

    ─Quin soroll més estrany és aquest?

    Fins que un dia va descobrir que els seus 3 peluixos, regal dels Reis Mags d’Orient, eren màgics i que, metre ella dormia, la protegien.

    Alumnes de 1r E.P. D

     

     

     La Marina visita a la Martina a l’hospital

    Fa dies que la Martina no va a l’escola, la Marina, la seva millor amiga, està una mica preocupada. Quan la professora passa llista, i diuen els nens, que la Martina torna a faltar, la senyo posa una cara rara i es posa com trista. La Marina pregunta a la seva mare el per què de la no assistència de la Martina a classe, la mare també posa cara rara i trista i només sap dir: -Està una mica malalta, no et preocupis. La Marina ha escoltat com la seva mare parla amb la resta de mares a la porta de l’escola, o bé com s’envien whatsapps i sempre posen totes la mateixa cara rara i trista.

     Com el temps anava passant i cada dia preguntaven per ella, la professora es va decidir a explicar què li passava a la Martina: estava a l’hospital, tenia una malaltia i no podia sortir, ja que podia agafar alguna infecció i empitjorar. Però sí que podien els companys anar a visitar-la a l’hospital. La Marina va sortir super contenta de l’escola i va demanar, de seguida, a la seva mare que aquella mateixa tarda havien d’anar a veure a la Martina.

     Dit i fet, davant la insistència de la nena, la Marina va poder, per fi, veure a la seva amiga, malgrat que fos en un hospital. I és que a la Marina mai li havia agradat anar al metge, i a un hospital encara menys; s’ho imaginava tot ple de metges seriosos i infermeres amb injeccions enormes. Quina sorpresa quan va arribar a la planta on era la Martina! tot estava ple de colors, inclús els metges i infermeres portaven bates divertides; havia una gran sala de jocs i per tot arreu hi havia nens i nenes. La Marina i la Martina es van donar una gran abraçada, quan de temps! La Martina li va explicar que, malgrat que a vegades no es trobava gens bé, s’ho passava molt bé jugant, havia fet un munt d’amics i amigues i els metges i les infermeres eren mega simpàtics, inclús a vegades, alguns metges i infermeres venien disfressats, era molt divertit! La Marina es va quedar sorpresa, no s’imaginava un hospital així, i a sobre no feia deures ni havia d’anar a classe. La Martina li va explicar que cada dia feien coses divertides i diferents, però que també una estona cada dia anaven unes profes i repassaven la matèria que cada nen i nena estaria fent a l’escola. Va arribar el moment d’acomiadar-se, però la Marina li va prometre que tornaria sempre que pogués i mentrestant, que aprofités per jugar i passar-s’ho bé.

     Per sort, passat un temps, la Martina es va posar bé, gràcies a un medicament 

    molt especial i amb l’ajuda d’alguna cosa que li havia donat el seu germà petit.

    Va tornar a l’escola, i la Marina i ella van fer les coses que havien fet sempre, i

    a més, es divertien jugant amb els jocs que havia après en aquella sala de colors de l’hospital, on anava la Martina, de quan en quan, per fer-se les revisions que li tocaven i on podia tornar a visitar al grup de metges, infermeres, especialistes i voluntaris que la van curar i que sempre tenien un somriure.

     La Marina i la Martina, des de llavors, van decidir que quan fossin grans es

    dedicarien a fer el possible per ajudar de forma divertida, a aquests nens i

    nenes que han de viure determinats moments de la seva vida en un hospital.

     

    Alumnes de 2n E.P. D

     

     

    La cosa amb el nou no pinta bé

    La senyoreta Margarida va entrar sobtadament, va tancar la porta amb un cop brusc i el silenci va envair la classe.

    ─Pere, ajuda’m a repartir els llibres de lectura ─va dir amb un to de veu greu.

    En Pere Fortuny era el nen nou de classe, era tímid i passava desapercebut. Era poca cosa, baixet i prim, però les seves enormes ulleres deixaven entreveure uns grans ulls expressius que parlaven per sí sols. Tot i que ja havia passat un trimestre, encara no el coneixíem prou bé, perquè no parlava gaire.

    ─Pere, desperta, vine a ajudar-me ─va insistir la senyoreta.

    En Pere era tan imaginatiu que sovint es despistava i no escoltava el que deien els altres, inclòs el que deia la senyoreta Margarida, que no s’entén per què tenia nom de flor, doncs era molt seria i de vegades feia por. En Pere va fer un bot i es va posar dempeus, rígid i pàl·lid com la paret de la classe.

    ─Sí, senyoreta Margarida, ara mateix l’ajudo ─va mussitar en Pere tan baix que només els de la primera fila el van poder sentir.

    El pobre Pere havia començat a generar una mica de desconfiança entre alguns companys de classe, que asseguraven que era una mica peculiar. El van seure amb el Rubén qui es queixava, perquè deia que el Pere tenia la mania de cantar en veu baixa.. La Maria deia que era incapaç de saltar a la corda tres vegades seguides i cada dos per tres ensopegava i amb la corda entortolligada als turmells. Segons el Santi, el Pere xutava la pilota amb tanta mala pota que acabava sortint fora del pati. La Sandra s’encarregava de tancar la porta de classe, però el Pere s’estava tres hores per encertar a introduir el braç pel forat de l’abric i cada dia perdia la fila esperant-lo. Així que la cosa amb el nou no pintava gaire bé...

    ─Avui continuarem llegint el tercer acte de l’obra de teatre del festival ─va explicar la senyoreta Margarida─. Així que demà farem un sorteig per assignar-vos els papers de l’obra.

    Tothom somiava amb ser el pirata Barbanegra, el protagonista. L’endemà, quan la senyoreta Margarida va entrar a classe amb una bossa amb els noms de tots els nens de classe que volien aquell paper, es va fer un silenci absolut...

    ─Apa Laia, bonica, fica la mà en aquesta bossa i llegeix qui farà de pirata.

    ─El guanyador és... ─va dir la Laia mentre remenava la mà a la bossa i extreia el nom de l’afortunat─ en Pere!

    ─En Pere, no! ─va replicar en Joan arrugant el nas.

    Però no quedava més remei: en Pere faria de Pirata Barbanegra...

    L’August Gassull era el nen més envejós de la classe. Si la Paula portava un estoig nou a classe, al dia següent ell apareixia amb un més gran, amb més cremalleres, amb més colors. Si el Pau tenia un rellotge que feia llum, l’August Gassull encara havia de tenir un millor. El seu projectava l’hora a la paret com si fos una llanterna. A l’August no li agradava gens la idea de què en Pere fes de Pirata, així que durant l’hora del pati se li va acudir una idea: agafaria el guió de l’obra que en Pere guardava a la cartera. Quan en Pere va arribar a casa, va obrir la motxilla i va obrir la carpeta...

    ─El paper, on és el paper? ─es va preguntar força nerviós─. Si els meus companys esbrinen que he perdut el paper, estic venut! Mai més confiaran en mi, no voldran jugar amb mi ni seure al meu costat.

    Al dia següent...

    ─Com ja sabeu, avui és un dia molt important. Farem l’assaig general i ens vindran a veure els companys d’altres cursos i el director ─va recordar la senyoreta Margarida.

    ─Senyoreta, senyoreta, no tinc el paper. No el recordo... ─va confessar en Pere.

    ─Això són els nervis d’últim moment, ja veuràs com tot anirà molt bé! ─va dir ella.

    El teatre es va omplir amb tots el nens i nenes de l’escola, el director va entrar i la senyoreta Margarida va fer la presentació. Tothom estava expectant.

    El primer acte va procedir amb normalitat i aleshores era el torn del Pere...

    ─Ha, ha, ha, Barbanegra! ─va dir l’August Gassull, disfressat de cocodril ─et menjaré com si fossis un pollastre!

    El Pere va entrar a escena nerviós, confús i marejat, va ensopegar amb el cartró que feia de vaixell i va fer una tombarella; després, al estirar els braços per mantenir l’equilibri, es va agafar a una corda que penjava del sostre de l’escenari i va començar a donar voltes com si fos un acròbata. Finalment, va aterrar sobre el cocodril i va alçar l’espasa.

    ─Increïble, fantàstic, genial! ─cridaven els alumnes emocionats des de les butaques.

    Havia estat la millor actuació que havien vist a la seva vida. En Pere era fantàstic, un superheroi. La imatge del pobre nen, havia canviat en uns segons.

    ─No és possible, si jo tenia el seu paper! ─se li va escapar a l’August Gassull que estava mig atordit. 

    Un cop a classe, l’August no va tenir més remei que confessar el que havia fet. Els companys d´en Pere el van abraçar afectuosament i el van aclamar:

    ─Visca, visca, visca en Pere Fortuny!

    Alumnes de 3r E.P. D

     

     

     




    18 d'abril de 2017

    per
    Escoles Arrels