Nova llar d'infants a Esperança, a partir del dia 1 de setembre de 2017
  • (El meu amic: la joguina mascota amb qui vaig a tot arreu)

    La meva joguina preferida, en quatre!

    La Violeta era una nena a qui, el dia que va fer 6 anys, els seus tiets li van regalar un nino de peluix, un follet. Portava uns pantalons verds i una samarreta de ratlles de tots colors. Quan va rebre el regal, li va agradar, però de seguida el va apartar perquè encara tenia més regals per obrir... Era súper divertit fer anys, quants regals!!!

    A l’hora d’anar a dormir, la seva mare li va dir:

    ─Vols dormir amb el follet?

    La Violeta va dir que no feia falta, perquè ja tenia el seu ós blau que li havia fet companyia des de sempre. I el va deixar sobre la tauleta de nit.

    I... així comença la història de la Violeta i el follet.

    La primera nit, quan la Violeta estava dormint va començar a somiar que el follet la cridava:

    ─Violeta, abraça’m que vull jugar amb tu... Farem un viatge junts. Violeta, abraça’m...

    La Violeta, mig adormida, el va agafar de la tauleta de nit i el va abraçar. Només fer això, li va córrer per a tot el cos una sensació tan forta de tranquil·litat, de benestar i seguretat que va quedar com relaxada i es va adormir profundament.

    En el seu somni, ella i el seu follet eren en un bosc ple d’arbres i fulles d’un verd clar brillant. Al bosc hi havia molta llum, el sol es filtrava entre les branques i hi havia un petit llac ple d’animals que bevien i es banyaven...

    ─Violeta, vine, que et presento els meus amics del bosc─ li va dir el follet.

    La Violeta mai no havia vist tants animals junts i de totes mides. Tot i que se sentia segura amb el seu nou amic, el follet, li feia por estar al costat d’un gran porc senglar i tota la seva família. Eren enormes . També hi havia un teixó, una guineu, un porc espí, molts esquirols, conills de bosc...

    ─Follet, tinc poooor!

    ─Violeta, no em diguis follet, tinc un nom. Em dic «Quatre», perquè soc el germà número quatre. Tothom em coneix per «Quatre». I són els meus amics, no et faran res.

    De mica en mica, va anar desapareixent la por i va fer molts amics... Què bé que s’ho va passar!

    L’endemà, quan es va despertar, la Violeta va agafar en Quatre i se’n va anar corrents a l’habitació dels seus pares...

    ─Papis, papis... Sabeu què? En Quatre i jo hem anat al bosc i he conegut a la família dels porcs senglars, la guineu... I els esquirols m’han fet tantes pessigolles amb les seves cues que no he parat de riure... I, a més a més, ja sé cantar com un...

    ─Eiiiiii, Violeta, para el carro... Primer, qui és en Quatre? –va dir la mare

    ─El meu follet, aquest! ─va dir ensenyant el seu follet. Els pares es van quedar sorpresos que, de cop i volt,a la seva filla conegués tants noms d’animals i coses del bosc, però pensaven que ho havia après a l’escola.

    A partir d’aquella nit, mai més va deixar en Quatre sol. Se l’emportava a tot arreu, els cap de setmana, a la muntanya, al parc, a la platja... fins i tot a l’escola, a dins de la motxilla i el treia quan podia, i els nens jugaven a inimaginables aventures amb ell.

    Ja havia passat molt de temps, quan un dia, en el seu somni, tornaven a estar al bosc que ella ara ja coneixia molt bé. Estava jugant amb uns cervatons i en Quatre estava parlant al costat d’unes roques amb en Tres i en Dos, els seus germans grans, quan de cop i volta, va sentir que l’estiraven, l’aixecaven i... es va despertar.

    ─Ei, Violeta, vesteix-te ràpid, que hem d’agafar un avió. Anem de viatge!!! ─va dir el seu pare.

    ─Nooooooooo, en Quatre s’ha quedat al bosc. L’haig d’anar a buscar. No el tenia abraçat quan m’heu despertat, per això no ha vingut amb mi... Jo vull en Quatre!! És el meu amic, és la meva joguina preferida.

    Els pares, per més que van buscar en Quatre per tot el pis, no el van trobar. La Violeta ja deia que no el trobarien, que era al bosc parlant amb els seus germans... però no li feien cas. Van haver de marxar, perquè l’avió no espera ningú. La Violeta estava molt trista, no hi havia res que la fes riure. L’avió els va deixar en una illa plena de vegetació. En un dels boscos que van anar a visitar, la Violeta el va reconèixer... Sí, sí era el seu bosc, era el bosc dels seus somnis... Hi havia els mateixos arbres i el llac... Tot i que no es veia cap animal...

     La Violeta es va desfer de la mà dels seus pares i va marxar corrents en direcció a les roques que hi havia al costat del llac. Allà amagat hi havia en Quatre, el seu follet!

    ─Mami, papii... He trobat en Quatreee!!!!!

     Els pares mai van entendre com en Quatre havia anat a parar tan lluny de casa seva. La Violeta ja els explicava que aquell bosc era el que ella sempre somiava. I que potser el somiava perquè algun dia havia de recuperar en Quatre.

    I conte comptat aquest conte ja s’ha acabat.

    Alumnes de 1r EP E

     

    (Deixem jugar amb nosaltres a tothom qui vol o només a qui ens cau bé? Com se sent un nen quan ningú vol jugar amb ell?)

    Galetes de totes formes

    (Inspirat en la Paula Almagro que fa galetes i les comparteix a la classe)

    Hi havia una vegada una nena que es deia Clàudia, que era tan tímida, tan tímida que semblava que se li hagués menjat la llengua el gat. Això feia que, per ella fos molt, molt difícil comunicar-se amb les persones que no coneixia.

    Tot això es va complicar quan la família es va haver de canviar de ciutat. Va passar que van traslladar l'empresa on treballava el seu pare a una altra ciutat.
    Els pares de la Clàudia estaven molt contents, però a ella li va caure el món a sobre. I, és clar, a la Clàudia li va tocar canviar d´escola. Com que la nova ciutat era a Badalona, al barri de Llefià, la van apuntar a l'escola Arrels-Esperança.
    El primer dia que la Clàudia va arribar a la classe de 3r A, la senyoreta li va demanar que es presentés davant dels nens. I com podeu pensar no va sortir ni una paraula de la boca de la Clàudia.

    A l'hora del pati, tot va seguir de la mateixa manera, la Clàudia sola per un costat i la resta de la classe per un altre. Els companys no sabien de quina manera acostar-s’hi i fer-la parlar per més que ho intentaven. Li feien preguntes, li deien coses gracioses per fer-la riure...
    No hi va haver manera!

    Va arribar l'aniversari de la Clàudia i la seva tieta li va regalar un kit per fer galetes amb molts motlles i tots els estris. La Clàudia es va posar molt contenta, perquè li agradava molt cuinar i no es perdia mai ni un programa de Master Chef Junior. Pensant, pensant en què portaria a la classe per celebrar-ho... Quina bona idea! Faria galetes per tota la classe! I vinga, anem per feina i a fer galetes!

    Va fer galetes de moltes formes: de conill, de globus, de flor, d´elefant, de bicicleta, de caseta, d'estel, de núvol... De manera que a tots els va fer la seva galeta personal. La Clàudia no havia parlat amb els seus companys de classe, però els havia observat i els coneixia força. I, quina sorpresa! Tots van estar súper contents amb la galeta que els havia tocat. I el més important de tot... Què bones que eren!

    Ah!... I a la senyoreta li va donar la galeta més grossa embolicada amb paper de cel·lofana. Era una galeta que tenia forma de gosset, perquè la senyoreta deia que li agradaven molt.

    No cal dir qui va ser la nena més popular de la classe, oi?

    Alumnes de 3r EP A

     

    (Contes inspirat en la gestió de les emocions, tant individualment com en grup, quan guanyem o perdem en el joc.)

    El tresor de treballar en equip

    Hi havia una vegada, a una ciutat a prop de Barcelona anomenada Carrascassa, un grup de nens i nenes que anaven a 4t de primària i a qui els agradava jugar tots junts. Un dia, la mestra els va proposar fer una excursió a un bosc que es deia el Bosc dels Bolets per jugar i explorar les coses tan maques que els proporcionava la naturalesa. El joc consistia en una gimcana amb diferents proves i esports per tal de descobrir un secret que amagava aquell bosc. Mitjançant la superació d’aquestes proves i jocs, els alumnes anaven obtenint pistes i al final del dia trobarien aquell secret misteriós. Els alumnes s’agrupaven en equips de cinc i cada grup tenia una motxilla amb els entrepans per dinar, un mapa del bosc, ampolles d’aigua, una llibreta i l’estoig. Cada membre del grup tenia una funció concreta: un alumne portava el mapa i guiava el seu equip; un altre recollia les pistes de cada prova i feia de mediador per si hi havia baralles; un tercer alumne era responsable de portar l’aigua; un quart portava el menjar i l’últim vigilava que tot el grup sempre estigués junt.

    Tota la classe va arribar al Bosc dels Bolets amb molta il·lusió i ganes de cercar el secret. Tots els alumnes pensaven: «Seria un tresor? Alguna cosa màgica? O un lloc especial?» Els alumnes es van dividir per equips i la mestra els va fer unes recomanacions.

    ─Sobretot, no us despisteu i aneu sempre junts. Sou un equip i us heu de respectar i ajudar sempre ─va dir la mestra.

    Tot anava sobre rodes i els grups s’ho estaven passant molt bé; però els membres de l’equip de la Carla, en Jaume, en Miquel, l’Anna i la Claudia van començar a discutir una mica per qui s’encarregaria de què. Després d’una estona de baralles, es van tranquil·litzar i van decidir que la Claudia portaria el mapa, en Jaume faria de mediador, en Miquel portaria l’aigua, l’Anna vigilaria el grup i la Carla portaria el menjar.

    Tot seguit van començar la gimcana. Mentre anaven passejant pel bosc, en Miquel, que era molt ambiciós, va pensar en que voldria descobrir ell sol el secret del Bosc dels Bolets i va marxar del grup sense que l’Anna, l’encarregada de vigilar l’equip, se n’adonés. Al cap d’una estona, quan els alumnes tenien set i volien beure aigua, es van adonar que en Miquel, l’alumne encarregat de portar l’aigua, no hi era. Es van preocupar molt i van començar a cridar-lo.

    En Miquel va seguir caminant i caminant pel bosc tot sol. Al principi, sabia per on anava, però al cap d’una estona va veure que tornava a passar pel mateix lloc. Estava caminant en cercles...S’havia perdut! Al cap d’una bona estona, ja estava molt cansat de caminar i va seure en una petita pedra. S’estava fent fosc, tenia son, s’havia begut gairebé tota l’aigua i de sobte va començar a sentir uns sorolls. Es va espantar molt i va començar a córrer. Quan va parar, es va adonar de què havia fet i se’n va penedir molt, fins que va plorar.

    ─Crec que m’he equivocat, no hauria d’haver marxat ─va pensar plorant─. Estic tot sol per ser un egoista.

    De tant plorar no s’adonava que una veu li estava dient alguna cosa. Tot estranyat, va parar atenció i va escoltar bé aquesta veu que deia el seu nom. La veu s’allunyava i ell la va seguir i finalment va trobar el seu equip. Eren els seus companys que el cridaven i buscaven per diferents camins del bosc. Un cop es van reunir, van començar a barallar-se de nou. Van acusar en Miquel d’haver marxat sol i per ser un egoista. Volia descobrir ell sol el secret del bosc; però mentre buscaven en Miquel, l’equip també havia tingut molts problemes. En Jaume, el mediador, era el que més es queixava i molestava els companys; la Claudia, que portava el mapa, en la segona prova se’l va descuidar i no podia guiar l’equip; l’Anna no havia vigilat prou i per això en Miquel va poder escapar i la Carla que portava els entrepans, a cada animalot que veia li donava un mos fins que es va quedar sense res per menjar. Tots cridaven, s’acusaven i es feien ganyotes i sobretot, tothom criticava, però ningú assumia la seva part de culpa. Entre tant enrenou, en Jaume va exclamar:

    ─Mireu allà! Hem trobat el secret sense adonar-nos-en.

    ─Anem-hi! – van dir tots.

    Amagat sota un arbust hi havia una llum amb una carta que deia: «El secret del Bosc dels Bolets el trobareu dins del vostre cor».

    ─És clar! El millor tresor que podem trobar és escoltar en nostre cor i el meu diu que em sap greu haver-me escapat ─va dir en Miquel.

    ─Jo també sento haver perdut el mapa ─va comentar la Carla.

    I així tots els nens i nenes de l’equip es van disculpar i es van abraçar.

    Tot seguit, van arribar els altres companys i la mestra. Tots cincs van dir que havien entès el secret i és que si tots ens ajudem i ens respectem, aconseguirem tot allò que ens proposem i el nostre cor s’omplirà de petits tresors!

    Alumnes de 4t EP B

     

    (com s'ho fan un nen o una nena sords o cecs o amb cadira de rodes per jugar amb nens com ells o quan ells són els únics en un altre grup de nens diferents a ells?)

    El dia de reis

    Els últims dies d’escola abans de vacances de Nadal són molt moguts. A l’escola preparen els àlbums, assagen els festivals nadalencs, realitzen amb cullerades d’il·lusió i pots de purpurina la postal per felicitar les festes, i els nens, nenes i mestres no fan res més que mirar el rellotge una i altra vegada esperant que passi el temps el més ràpid possible. De sobte, va sonar el timbre...

    ─Riiiinnnggg! Ja és la hora de marxar! Recolliu tot! Que passeu molt bones vacances de Nadal i que els Reis us portin moltes coses!

    En Marc, un nen molt simpàtic i caracteritzat per la seva tranquil·litat i amabilitat amb els seus companys, va ficar l’àlbum, les notes i la postal de Nadal dins la motxilla i va anar corrent a casa seva. En Marc estava molt emocionat. Li agradaven molt les festes de Nadal, i es passava des d’octubre comptant els dies en un calendari fins arribar al gran dia desitjat, la nit de Reis. Una de les coses que més li agradaven a en Marc era passar un dia a l’any amb tota la família. La seva família era molt gran, tenien cosins que viuen fora, tiets que passaven temporades lluny i un dia a l’any s’agrupaven tots... quin il·lusió!  

    Quan en Marc va arribar a casa, li va fer a la seva mare un petó, li va ensenyar les notes (que eren molt bones) i van mirar junts totes les feines fetes durant el primer trimestre. Després, en Marc i la seva mare van preparar la llista per anar al mercat i comprar tots els ingredients necessaris per preparar el gran dinar de Nadal. Mentre s’estaven posant la jaqueta, a punt de marxar, la mare li va dir que el dia de Reis no el podrien passar amb tota la família. A en Marc li va estranyar molt, però es va tranquil·litzar en veure que la seva mare no estava trista.

    ─I amb qui el passarem? ─li va preguntar en Marc.

    ─Passarem la festa amb els cosins que viuen a Badalona. Ja sé que no els veiem gaire, però són els teus cosins segons i viuen en un pis de lloguer molt petit, perquè no poden pagar una casa millor. Els teus tiets no treballen, just ahir van acomiadar de la feina el teu tiet i ens hem ofert de passar el dia de Reis amb ells per ajudar-los amb el dinar i passar un bon dia junts ─va respondre la mare.

    En Marc va estar uns quants dies molt callat. Semblava desil·lusionat, però finalment va entendre que els seus cosins de Badalona estarien molt contents amb la seva companyia. Estava esperant amb impaciència que arribés aquell dia tan emocionant i divertit.

    Per fi! Havia arribat el dia més desitjat, la nit de Reis. Van passar la nit menjant torrons, neules, cantant nadales i veient una pel·lícula de dibuixos animats. Els pares d’en Marc li van dir que havia d’anar a dormir aviat, però estava tant nerviós, que no feia més que donar voltes i voltes al llit.

    Quan en Marc es va despertar, es va posar les sabatilles, va córrer en silenci fins el menjador per veure què li havien portat els Reis Mags. I allà estava, al costat de l’arbre guarnit amb llumetes i estrelles de colors... Un regal petit on posava MARC, que en realitat era un sobre de color marró.

    «Què? Un sobre? Només un sobre? Però... què està passant? Tant esperar i comptar els dies... i només tenir un sobre? Però quin rotllo!» va pensar en Marc, tot enfadat i enrabiat. Va tornar a la seva habitació.

    ─Bon dia, Marc! És el dia de Reis! Vinga, aixeca’t! ─va exclamar el pare, ben content.

    En Marc estava plorant sota els llençols. Estava enfadat, trist i desil·lusionat.

    ─Jo no vull sortir del llit! Estic enfadat! Només un sobre? Només un sobre em mereixo? Quin rotllo de Reis! Ni regals, ni festa amb la família!

    Des de la porta, la mare i el pare se’l miraven amb tristesa. Entenien que estigués decebut. La mare, amb cara de tristesa li va dir:

    ─Tu ets l’únic que tens un regal. Aquest any la situació no és massa bona i nosaltres no tenim ni tan sols un sobre marró. Vinga, va, vine i l’obrim junts. És el dia de Reis i hem d’estar contents i feliços.

    En Marc, després d’escoltar les paraules de la seva mare, es va eixugar les llàgrimes que li corrien per la cara i va dibuixar un gran somriure al seu rostre. La seva mare tenia raó, així que va sortir del llit, es va posar una jaqueta i van anar els tres plegats fins al menjador.

    En Marc va obrir el sobre i hi havia 100€.

    ─100€! Puc fer el que vulgui amb aquests diners pares? ─va cridar ben emocionat.

    Els seus pares li van explicar que aquests diners eren seus i per tant els podia invertir en el que ell desitgés. En Marc, ben content, va abraçar els seus pares i després va anar corrent a la seva habitació per posar-se la roba. Van agafar les bosses amb l’escudella i el pollastre rostit i van anar tots plegats cap a Badalona. Era un dia preciós, feia sol, fred i només es veia gent amb bosses plenes de regals.

     ─Bon Nadal! Els Reis m’han portat un sobre amb 100€! No és massa cosa, però estic pensant en comprar-me l’últim videojoc de curses de cotxes! I a vosaltres? ─va preguntar en Marc als seus cosins─ Doncs a nosaltres, un petó ben gran dels nostres pares. Aquest any no hi ha regals a casa nostra; però estem contents perquè estem tots junts!

    El seu cosí ho va dir amb un somriure tant gran, que en Marc es va sentir molt malament. Ells no havien tingut cap regal i eren feliços. En canvi, ell havia tingut un sobre amb diners i havia cridat i parlat malament als seus pares.

    Van dinar el menjar deliciós que havien estat preparant la mare i en Marc. Era tot tan bo! Després, van cantar nadales i van dir el vers a sobre una cadira. A la tarda, els nens es van aixecar de taula i van anar a l’habitació d’un dels cosins. ─A què juguem? Quina consola tens? Juguem plegats? ─va preguntar en Marc.

    ─No tenim cap consola, Marc. La que teníem la vam vendre per poder comprar sabates per tots els meus germans, però podem jugar sense cap joguina!

    En Marc no n’estava gaire convençut. Va pensar que eren els pitjors Reis de la seva vida, sense regals, sense la festa familiar, sense joguines... Però van començar a jugar al pica paret, a amagar-se per els racons del pis, a arrancar cebes... I les hores van passar volant! Ja era de nit!

    ─Vinga, Marc! És hora de marxar! ─van cridar els seus pares amb les jaquetes a les mans.

    A en Marc li va costar acomiadar-se dels seus cosins, va disculpar-se per haver fet comentaris fora de lloc i els va agrair el gran dia que havien passat junts. La veritat és que es va adonar que en realitat, havien estat els millors Reis de tots, sense joguines, sense telèfons, sense aparells... Havien rigut, fet bromes, corregut i sobretot compartit i jugat tots junts. Quan s’estaven abraçant amb el seu cosí, en Marc sense que l’altre s’adonés, li va posar el sobre dins la seva butxaca i li va dir a cau d’orella: «Gràcies per aquest dia de Nadal tant fantàstic, m’ho he passat genial. En realitat si que tens un regal, tu te’l mereixes més que jo».

    Els pares d’en Marc ho van veure de lluny, el van rebre amb una abraçada i li van fer, amb els ulls brillants plens d’emoció, el millor regal que pot rebre un fill. Li van dir:

    ─Estem molt orgullosos de tu.

    Sara Ávila Vivar

    6è A

     

    (Per què quan mirem un esport en lloc d’animar al nostre equip insultem al contrari?)

    Insults


    Els insults als equips contraris són un tema bastant actual, encara que això ja ho fèiem des de fa temps. Els partits, encara que siguin jocs, semblen baralles. Aquí, a Catalunya i Espanya, passa molt sovint, però ningú fa res per solucionar-ho.

    Aquest fet sembla, en un principi, molt normal, però en realitat no ho hauria de ser. Ara cada vegada més els partits passen a ser baralles, ja sigui dins l’estadi o fora, nosaltres pensem que això s’ha de resoldre d’alguna manera.

    Si insultem a l’equip contrari, el que fem és insultar-nos també a nosaltres, perquè tots els equips són iguals, tant els millors com els pitjors. A més, si insultem a l’equip contrari en el nostre camp, ens podria caure una multa o ens podrien tancar l’estadi.
    Així doncs, arribem a la conclusió, que no és un bon fet insultar als equips contraris, perquè ens poden posar una multa o tancar l’estadi.

    Miquel Roca Solé

    Ismael Amaro Martínez

    1r ESO C

     

    (Què en penseu dels perills que tenen els jocs violents d'ordinador en la vida real?)

    Violència

    Em vaig llevar i, com sempre, vaig veure el meu germà davant del televisor jugant al “Call of Duty”. Mai para. Sempre està jugant. A sobre, la meva mare el deixa fer, tot i que jo l’adverteixo que a en Daniel no li van bé aquests tipus de jocs. Però ella no em fa cas.

    Quan ja anàvem a dormir, en Daniel seguia allà, enganxat. L’endemà, quan em vaig llevar, per fi vaig adonar-me que el televisor estava apagat! Era dissabte. A les 12 del migdia, mentre feia deures, vaig sentir una baralla entre el meu germà i la meva mare...sobre videojocs, és clar. El dia va acabar amb la consola totalment destrossada i a les escombraries.

    Aquella nit em va despertar un crit que venia de l’habitació de la mare. Com un llamp hi vaig córrer: el meu germà, amb un ganivet de cuina a la mà, l’apunyalava. Després de tres segons terrorífics vaig reaccionar saltant sobre el meu germà perquè parés. I ho va fer demanant-me entre plors que l’ajudés.

    Vaig trucar a la policia. Avui està tancat en un centre de menors, rehabilitant-se.

    LAURA FUENTES

    3r ESO B

    5 d'abril de 2017

    per Escola Arrels-Esperança
    Escoles Arrels