Nova llar d'infants a Blanquerna, a partir del dia 1 de febrer de 2016
  • Aquestes són les redaccions seleccionades per participar en els jocs florals:

     

    El partit de l'any

    Moltes vegades, veient alguns partits a la televisió, m’he preguntat per què en comptes d’animar el seu equip, la gent insulta l’equip contrari. Jo penso que no cal insultar els altres, sinó que el que hauríem de fer és animar al nostre equip per intentar guanyar i així sentir-nos bé sense ofendre a ningú. Ara us explicaré una història que em va passar fa un temps relacionada amb aquest tema.

    Aquell dia el meu equip de bàsquet i jo teníem un partit molt important. Era l’últim de la temporada i, si guanyàvem, la lliga ja era nostra. La primera impressió que ens va fer l'altre equip va ser molt impactant. Eren unes jugadores molt altes, semblaven gegants, però la nostra entrenadora ens va dir que no ens preocupéssim, que nosaltres podríem amb tot.

    Vam jugar el partit i vam guanyar. L´altre equip es va enfadar i, tant les jugadores com els seus seguidors, van començar a insultar-nos i a dir que havíem guanyat perquè l'àrbitre no sabia res i estava a favor del nostre equip. Això a l'àrbitre no li va agradar gens ni mica i les va desqualificar del següent torneig que hi hauria. Nosaltres ens vam quedar una mica espantades, perquè mai havíem viscut una cosa igual. La nostra entrenadora va anar a parlar amb la de l’altre equip perquè era amiga seva i mai havia vist comportar-se d'aquella manera a les noies. Van estar parlant una estona i després va venir i ens va explicar que elles es pensaven que tenien moltes possibilitats de guanyar, que estaven convençudes que ho aconseguirien i en no fer-ho s'havien enfadat molt, perquè els seus seguidors estarien decebuts. Tant l’una com l’altra opinaven que no calia posar-se així i ho sentien molt. A més, esperaven que no es tornés a repetir, perquè si no no les entrenaria més.

    Tant l'altre equip com els seus seguidors al final es van tranquil·litzar una mica i ens van venir a felicitar per la nostra victòria.

    Al dia següent les meves companyes i jo vam anar a parlar amb l'àrbitre, per demanar-li que, si us plau, les deixessin participar la pròxima vegada, perquè mai havia passat una cosa així i nosaltres pensàvem que de ben segur no tornaria a passar. Per sort, l'àrbitre era molt amable i comprensiu, i va decidir deixar-les participar la propera competició. Les noies de l'equip contrari i la seva afició ens ho van agrair molt.

    Elles van poder jugar a la lliga de la temporada següent i ens va tocar jugar una altra vegada contra el seu equip. Vam tornar a guanyar, però aquesta vegada tots havíem après la lliçó: els seguidors de cada equip van animar-los amb ganes, no van insultar a ningú, ni es van enfadar.

     

    Player11_Natalia Palos Rossut 1r ESO D

     

     

     

     

     

    Quan els nens estan en camps de refugiats, perden les ganes de jugar?

    Quan un nen ingressa a un camp de refugiats, el motiu acostuma a ser l’existència d’una greu situació en el seu país d’origen. És per això que han de ser acollits en aquests camps amb moltes altres persones que escapen d’una guerra, o bé que han hagut de marxar a causa de les seves idees polítiques o religioses. En arribar han patit tant que el seu estat d’ànim és molt baix i encara els costa assimilar la situació en la qual es troben, però això no impedeix que puguin jugar i desenvolupar la seva imaginació mentre s’obliden de la tristesa que els envolta. Aquests camps són construïts improvisadament i només per a un temps, però a vegades el temps d’estada s’allarga. Solen tenir molt poca higiene i només atenen les necessitats bàsiques de les persones. Els ofereixen menjar, beguda i refugi fins que sigui segur retornar al seu país d’origen, però si finalment no poden tornar s’agreuja la crisi humanitària. Els països en els quals s’instal·len aquests camps solen acceptar regularment una quantitat moderada de refugiats.

    Aquests nens que acaben vivint per necessitat en algun d’aquests camps, com es lògic, no poden tenir de joguines com les que fem servir nosaltres, o videoconsoles o jocs de taula, però sempre podran fer servir jocs tradicionals pels quals no fa falta cap material excepte les seves idees. Posem com exemple el pica-paret, un joc molt conegut en el qual una persona ha de tapar-se els ulls mentre diu: “un-dos-tres pica paret”. En aquest interval de temps els altres nens han d‘ intentar arribar a tocar al noi o noia que compta. Això és només un exemple, però també poden crear els seus propis jocs, tot amb la

    finalitat de poder oblidar-se durant una breu estona del patiment pel que estan passant. Són nens com qualsevol altre, però amb una situació complicada de per mig, però això no vol dir que no puguin sentir igual que nosaltres, o tenir els mateixos drets.

     Potser ens estem acostumant a veure les seves pobres cares en arribar al nostre país. Segons UNICEF 3,7 milions de nens sirians no coneixen una altra cosa que la guerra. La majoria d’aquests infants no estaran escolaritzats quan arribin a l’edat, i de grans hauran de treballar en feines poc qualificades per no haver-hi tingut una mínima oportunitat a la vida. Els camps de refugiats s’omplen de nens que el primer que diuen o pensen és: “a mi no m’agrada estar aquí”.

    Però sempre hi ha gent que ajuda a millorar aquesta situació fent donacions d’ objectes per tal d’ alegrar una mica el dia a dia dels refugiats, ja sigui regalant una pilota de futbol o altres objectes que els puguin servir per entretenir-se. I ara em pregunto, si tots podem ajudar, encara que sigui una mica, a totes aquestes criatures, amb donatius o apadrinant-los, per què la majoria de la població no fa un mínim esforç per oferir el seu ajut a persones que de veritat ho necessiten més que nosaltres? Una sola persona no pot fer res, o pot fer ben poc, però si ens hi ajuntem molts podem arribar a canviar aquesta situació i aconseguir un món una mica millor per a tothom.

     

    iBOY_Rafael Biarge Hualde 2n ESO D

     

     

     

     

    Una societat sense videojocs violents

    En l'actualitat existeix una gran varietat de jocs electrònics anomenats videojocs. La seva finalitat és bàsicament la d’entretenir o fer-nos passar una estona divertida, però també poden ser unes bones eines educatives. N’hi ha de diferents tipus, com per exemple d’acció, de violència, d'aventura, d'estratègia, de rol, etc. En aquest cas parlaré concretament sobre els videojocs amb contingut violent.

    Repassant una mica la seva història, m’ha sorprès descobrir que els primers videojocs van ser creats l’any 1952, però eren una versió del tres en ratlla, és a dir, força “inofensius”. Des d’aquells primers moments, grans indústries de videojocs van esforçar-se molt en la producció de videojocs cada cop més complexos i millors. Però no ha estat fins fa relativament poc que s´ha produît un augment molt important en el consum d’aquests productes entre la gent jove.

    Aquest augment ha provocat cada cop més la preocupació dels pares pels problemes que el seu ús pugui provocar en el desenvolupament dels seus fills adolescents, sobretot quan es tracta de jocs violents. Però aquests no opinen el mateix, perquè ells nomès juguen per divertir-se i per passar-s’ho millor durant el seu temps lliure, ja que gràcies a ells desconnecten, alliberen adrenalina i juguen amb els amics.

    Segons el meu parer, penso que els videojocs en general presenten alguns problemes a tenir en compte, com ara que són perjudicials per a la vista degut a la quantitat de temps que els usuaris passen mirant la pantalla mentre juguen amb ells. Així mateix, els videojocs dificulten les relacions familiars, ja que els joves deixen de passar temps amb la família per tal de dedicar-lo exclusivament al joc. També poden patir conseqüències del seu ús excessiu que són perjudicials per a la seva salut física, com ara els dolors musculars, problemes circulatoris, trastorns alimentaris com l'obesitat, etc. A més, els de contingut violent poden potenciar alguns aspectes negatius de la personalitat dels nens com per exemple competitivitat molt exagerada, violència, agressivitat, consumisme, etc. Hi ha nens que des que juguen a aquest tipus de videojocs s’han tornat més agressius i es comporten amb una pitjor conducta. 

    D’altra banda, sembla que no tot és negatiu. Hi ha estudis que diuen que els videojocs violents milloren l’habilitat i la destresa del jugador.

    Per acabar, crec que aquest tipus de jocs són dolents per a l'educació dels nens, ja que poden desenvolupar o potenciar aspectes negatius de la seva conducta. Si ens aturem un moment a reflexionar, de debò volem una societat on es fabriquen i venen productes per als joves que fomenten la violència? Jo crec que no.

    En conclusió, penso que els videojocs violents són uns productes que no aporten res positiu per a la societat per tot el que he comentat anteriorment.

     

    Miss Amore_Helena Romero Egea_3r ESO D 

     

     

     

     

    Quan els jocs d’ordinador ens allunyen dels amics reals

    Els jocs d’ordinador ofereixen una gran diversió a molta gent en l’actualitat. Tenen el seu origen al segle passat, i van sorgir una mica més tard que els primers ordinadors personals. Els ordinadors van significar un gran avenç per a la humanitat, però ha estat amb el pas del temps quan s’ha anat desenvolupant tot el potencial que tenen avui dia. Amb l’aparició d’Internet podies comunicar-te amb gent de tot el món solament escrivint al teu teclat. Era impressionant per a aquella època, encara que ara podem fer això i un munt de coses més, com ara buscar informació que abans ens costava força més temps aconseguir. Però què passa quan jugar amb els jocs de l’ordinador o connectar-te a la xarxa per veure vídeos et separa de la gent que coneixes, dels teus amics?

     

    Els jocs d’ordinador poden arribar a ser molt addictius i a vegades, el temps passa volant mentre jugues. I tu pensaves: “Jugo una estona més i surto amb els meus amics allà on sigui”. Però en comptes d’això, et quedes tota la tarda enganxat a la pantalla. “Una altra vegada m’he oblidat d’anar amb ells. No passa res, un altre dia serà”. Davant d’aquesta situació la gent dirà que l’ordinador és una eina per treballar, no per jugar, quan en realitat pot ser útil per fer les dues coses. Però crec que als nois de dotze a setze anys, que ja comencen a sortir amb els seus amics, se’ls ha de controlar, o com a mínim ensenyar-los l’ús responsable de l’ordinador. La gent, en comptes de fer això, prefereix queixar-se. Jo demanaria als pares que marquessin als seus fills un límit de temps per dedicar als jocs d’ordinador. No els agradarà aquest horari, però així potser se n’adonen que estaven jugant massa. I a poc a poc anirant sabent organitzar-se el temps ells mateixos. Per exemple, jugar una estona al matí i a la tarda sortir amb els amics. Però hi ha pares que deixen que els seus fills es quedin tot el dia jugant amb l’ordinador, sabent que això pot perjudicar la seva vida social. I quan el noi més endavant acaba molt sol, els pares no saben per què, quan han estat ells mateixos que li han permès quedar-se allà sense fer res més que jugar a qualsevol joc que tinguin al davant. També cal tenir present que alguns nois fan amics a través d‘Internet, comencen a xatejar, i es troben amb la situació que aquell suposat noi de catorze anys que vivia a prop seu és en realitat un home que en té més de 40 i que tenia la intenció de segrestar-lo. Això si anem al cas més problemàtic. I aquests nois que viuen tan enganxats no saben què té de dolent quedar-se allà tot el dia. Han d’aprendre a saber el que és sà i el que és perjudicial. Tancar-se a la seva habitació, menjant coses poc saludables i jugant amb gent que no coneixen definitivament no ho és.

     

    Els jocs d’ordinador poden ser de moltes menes: educatius, violents, d’aventures, de rol, etc. I als nois i noies els agrada jugar, perquè molts són increïblement divertits. Però això no justifica que abandonin els amics reals del carrer que coneixen des de petits. Diuen que la generació actual està perduda perquè els nois no juguen al carrer. I no ho fan perquè els seus pares ja els faciliten l’accés a l’electrònica als dos, tres o quatre anys. Penso que en l’actualitat han d’aprendre més els pares que els nens, però això no vol dir que en tots els casos sigui culpa d’ells. És cert que hi ha nois que, per diverses circumstàncies tenen aquesta característica de ser antisocials. De qualsevol manera, en aquest camp del control de l’ús excessiu dels videojocs encara hem de millorar molt.

     

    Sunset_Carlos Franco Alcaraz 4t ESO D

     

       

     

     

    31 de març de 2017

    per Imma López
    Tutora 3r ESO D