Nova llar d'infants a Esperança, a partir del dia 1 de setembre de 2017
  • (El meu amic: la joguina mascota amb qui vaig a tot arreu)

    El somni de la Cloe

    La Cloe era un a nena molt eixerida, alegre i de bon comportament. Quan va arribar el seu aniversari, els seus pares, l’Anna i en Jordi, li van fer un regal sorpresa. Un viatge a París! No ho sabeu, però el somni de la Cloe sempre havia estat conèixer la Torre Eiffel. La Cloe va mirar els bitllets d’avió . Només faltaven set dies per fer aquest somni realitat i quan va anar a dormir, va agafar el seu peluix preferit i li va explicar...

    ─Max, avui estic molt contenta. Per fi podré visitar la Torre Eiffel. Estic una mica nerviosa, perquè no he anat mai en avió i tinc una mica de por; tot i que sé que, si véns amb mi, em protegiràs i no passarà res de dolent. Segur que serà un viatge fantàstic.

    I per fi va arribar el gran dia. La Cloe, en Max i els seus pares es van posar en marxa. Quins nervis... Ja pujaven a l’avió. Cinturons cordats, atenció a les explicacions de les hostesses i cap a París. La Cloe i en Max van estar mirant per la finestreta el mar, els núvols... A mig vol, la Cloe se sentia cansada i la seva mare li va dir:

    ─Cloe, encara queda una bona estona per arribar. Aprofita i dorm una miqueta.

    I així ho va fer. La Cloe es va abraçar a en Max i es va quedar adormida durant la resta del trajecte. Quan van aterrar, la Cloe dormia profundament. Tant l’Anna com en Jordi l’anaven despertant, però ella no ho va fer fins que el seu pare li va dir :

    ─Vinga, campiona! Que el taxi ens està esperant per anar a l’hotel.

    En sentir això, la Cloe es va despertar, va fer un salt, va agafar-se de les mans dels seus pares i van baixar junts de l’avió. Seguidament, van agafar el taxi que els estava esperant i van arribar a l’hotel. L’habitació era molt espaiosa, decorada amb moltes flors i amb dos llits ben grans. La Cloe va anar a un dels llits, va posar la seva maleta i la va obrir. De sobte...

    ─Mamaaaaa, papaaaaa!!! En Max no hi és!

    ─Com que no hi és? ─li van preguntar els pares.

    ─Aiiii! Ara recordo que estàvem tots dos abraçats quan dormia. Segur que m'ha caigut i no m'he adonat. Pobre Max, on seràs ara? Papa, què podem fer?

    ─No pateixis Cloe, ara trucaré a informació de l'aeroport i preguntarem què hem de fer per recuperar-lo.

    Al cap d'una estona, en Jordi, va penjar el telèfon. Havien de tornar a l'aeroport i preguntar a objectes perduts. En un tres i no res, la Cloe i els seus pares van arribar a la secció d'objectes perduts i uns amables policies van buscar en Max, el van trobar i li van donar a la nena.

    ─Max, Max, perdona'm per haver-te perdut. No sé què faria sense tu. Quina alegria tenir-te de nou amb mi! I el va omplir de petons i abraçades.

    I després d'aquest ensurt, van decidir anar tots junts a visitar la Torre Eiffel.

     ─Papa, fem un selfie de tots tres amb en Max. 1 2, 3...Lluíííiíís !

    Va ser la foto més maca de tot el viatge. Ara sí. El somni de la Cloe, per fi, s’havia fet realitat!

    Alumnes 1r EP C

     

    (Els nens que estan en un hospital no surten al carrer. A què juguen ? Tenen espais i temps per jugar? Tenen jocs? Tenen animadors?)

    Les aventures de l'hospital

    Hi havia una vegada un grup de nens i nenes que, com que estaven malalts, havien de viure durant un temps llarg a l’hospital. Es deien Joel, Marc, Daniel, Cristina i Paula. Els metges els cuidaven molt i sempre estaven pendents d’ajudar-los. Alguns necessitaven fer rehabilitació; altres necessitaven que els fessin diferents proves; altres, radiografies... però els metges sempre eren allà, ajudant-los. De fet, fins i tot s’encarregaven de portar-los el menjar, que bé, hem de dir que no era el millor del món... Les seves famílies també eren sempre amb ells, fent-los companyia i assegurant-se de que estaven ben cuidats, però hi havia una cosa que fallava... Els nens i nenes estaven avorrits!!! Volien jugar, però no podien sortir al carrer a causa de la seva malaltia.

    Tothom va estar pensant quina podia ser la solució per aquest problema i, rumiant i rumiant, van tenir una idea! Demanarien a una persona que vingués a fer d’animadora per a tots els nens i nenes que hi havia a l’hospital. Amb ella farien jocs i un munt d’activitats la mar de divertides que els ajudarien a passar els dies de manera més ràpida.

    Així va ser com els nens i nenes van començar a viure un munt d’aventures entre prova i prova dels metges. Es reunien tots i totes i feien activitats amb l’animadora de l’hospital, la Georgina. Amb ella van aprendre jocs que desconeixien, es van conèixer més els uns als altres i van descobrir que l’hospital era un lloc ben maco i on no només se’ls curava, sinó que coneixien persones molt bones de les que serien amigues durant molts i molts anys. A més, entre totes les famílies de l’hospital, van anar recollint diferents joguines que portaven de les cases, joguines que no els requerien tant de moviment, i així aquells nens i nenes que necessitaven més repòs també van poder gaudir dels temps de jocs des del llit, passant les hores de manera molt més divertida que fins aquell moment.

    D’aquella manera va ser com un grup d’amics de l’hospital va passar d’estar molt avorrit a passar unes hores meravelloses i molt divertides que recordaran per sempre, igual que recordaran als amics que van fer.

    Alumnes de 2n EP E

     

    (Contes inspirat en la gestió de les emocions, tant individualment com en grup, quan guanyem o perdem en el joc.)

    Una partida de parxís molt moguda

    L’ Anna, en Joan, l’Ivan i la Laia són molt amics. L’Anna és rossa i amb els ulls blaus. Porta ulleres. És molt alta per la seva edat. Només té 9 anys. Sempre està contenta i és l’ànima de les festes. En Joan té el cabell castany i els ulls verds. És baixet i grassonet. Té molt mal geni, per res s’enfada i sempre vol tenir la raó. L’Ivan, és el germà bessó de l’Anna; però no s’assemblen en res. L’Ivan té els cabells pèl-rojos i els ulls marrons. És molt trapella; però en el fons té molt bon cor. La Laia és la més diferent als altres perquè és negra i és la millor amiga de l’ Anna. La Laia té els cabells arrissats i negres. És molt tímida i no li agraden gens les baralles ni les discussions.

    La setmana que ve és l’aniversari de l’Anna i l’ Ivan. Fan 10 anys, i els seus pares han decidit celebrar-ho amb una barbacoa i després anar al parc d’atraccions de la ciutat. Convidaran els seus millors amics: la Laia i en Joan.

    Ja ha arribat el dia! L’Anna i l’Ivan s’han aixecat molt aviat i molt nerviosos.

    ─Avui és el gran dia! ─diuen els bessons.

    ─Què bé ens ho passarem! ─contesta l’Anna.

    ─Quins nervis. Anem a despertar als pares! ─diu l’Ivan.

    ─D’acord ! ─respon l’Anna.

    Els nens van cap a l’habitació dels pares; però els pares ja s’han aixecat i estan a la cuina preparant l’esmorzar. Quan arriben a la cuina, miren per la finestra per veure quin temps fa, i se n’adonen que està plovent a bots i barrals.

    L’Anna i l’Ivan es posen a plorar. Què faran ara?

    Els pares diuen de traslladar la festa a casa i un altre dia ja faran el previst. Els nens hi estan d’acord. En Joan i la Laia arriben a casa dels bessons cap el migdia, per dinar i passar allà tota la tarda. Un cop han dinat decideixen jugar al parxís. Comença la partida i tot va bé fins que... la Laia “mata” l’última fitxa d’en Joan, just quan estava a punt de guanyar.

    ─Has fet trampes! ─escridassa en Joan a la Laia.

    ─Potser m’he equivocat en comptar les caselles ─contesta la Laia, tota tímida.

    ─No, no, no s’ha equivocat, ha comptat bé! ─crida l’ Anna.

    ─Que no, que no m’ha matat cap fitxa! ─la increpa en Joan.

    ─Les noies tenen raó, no vulguis guanyar sempre ─li diu l’Ivan.

    En Joan, en un rampell, agafa el taulell del parxís i el llença a terra.

    ─Ara no guanyarà ningú! ─diu en Joan, tot enfadat!

    Els altres tres nois es queden de pasta de cacauet en veure la reacció d’en Joan.

    En Joan s’ha assegut i no vol atendre a raons. L’Anna s’acosta a en Joan i li diu:

    ─Joan no t’enfadis. Només és un joc. Ara recollirem el joc del terra i tornarem a jugar. És el nostre aniversari i volem passar-nos-ho bé. Va, anem!

    ─No! Jo em quedo aquí al sofà, no vull jugar amb tramposos ─replica en Joan.

    L’ Anna, l’ Ivan i la Laia fan una altra partida. S’ho estan passant molt bé. No paren de riure. En Joan mira de reüll com juguen els seus amics, i es mor de ganes de jugar amb ells, però no es capaç de demanar perdó. L’ Ivan se n’adona i va a parlar amb ell.

    ─Vinga Joan vine amb nosaltres! No val la pena enfadar-se!

    ─Però és que la Laia ha fet trampes! ─replica en Joan.

    ─Això no és cert, i en el cas que a tu t’ho hagués semblat, ets tu qui perd l’oportunitat de gaudir d’una tarda amb el teus amics! ─li va respondre l’Ivan.

    En Joan, tot avergonyit, es va adonar, que realment era una bajanada enfadar-se per un joc. Allò realment important era que podria estar passant una tarda fantàstica amb el seus amics i estava perdent l’oportunitat de passar-s’ho bé.

    Així, en Joan es va acostar a la taula on els altres jugaven al parxís i va exclamar:

    ─Escolteu, m’he adonat que no puc guanyar sempre i que no em puc enfadar per aquestes coses. Disculpeu-me! M’agradaria poder tornar a jugar amb vosaltres!

    ─No passa res, nosaltres també volem guanyar sempre, però hem d’aprendre que no sempre tot surt com esperem ─va respondre la Laia.

    ─Apa, vine aquí amb nosaltres a jugar. Junts és molt més divertit! ─va afegir l’Anna.

    Després que en Joan s’ho repensés, els amics van gaudir d’un aniversari genial, perquè el més important és que un pot aprendre dels seus errors i pensar que un altre dia ja guanyarà.

    Alumnes de 4t EP A

     

    (Com s'ho fan un nen o una nena sords o cecs o amb cadira de rodes per jugar amb nens com ells o quan ells són els únics en un altre grup de nens diferents a ells?)

    És difícil ser feliç?

    Em dic Claudia i faig 5è de Primària. Avui és un dia especial, perquè la senyoreta Mª Josep ens ha dit que avui arriba a classe un nou company i estic impacient per veure qui és? Com és? D’on ve? Penso sobretot a què jugarem al pati, perquè jo sóc molt juganera i m’agrada fer amics jugant, intercanviant activitats i també aprendre’n de noves...

    Avui fa una setmana que vam començar el segon trimestre i m’he llevat ben d’hora, com cada dia, per ser de les primeres en arribar a escola. He esmorzat ràpida com un llamp, he revisat la cartera i he sortit cap a classe.

    A l’arribada, la meva companya Lucia ja hi era, perquè ella em guanya. És súper puntual!

    Ha entrat el nostre tutor, el profe Jesús, i al seu costat hi havia un nen que duia un bastó a la mà, amb uns ulls maquíssims, però estranys a la vegada, perquè semblava que no mirava ningú...Tots ens hem quedat bocabadats i en un silenci total mentre el profe ens el presentava.

    ─Bon dia a tots! ─va dir el mestre─ Aquí teniu un nou company. Ell mateix es presentarà. Vinga, endavant!

    ─Hola a tots! Sóc en Miquel i vinc d’una escola molt petita d’un poble de muntanya, a prop de la Vall d’Aran i he arribat a aquesta escola, perquè ens hem canviat de casa i ara vivim aquí, a prop de la platja de Badalona... Tinc dificultats de visió i ja era difícil viure en un lloc on ens havíem de moure cada dia una pila de quilòmetres per poder anar a escola. Estic content de ser aquí. Els pares m’han dit que és un lloc maco per viure-hi i espero fer amics aviat! Allí, d’on vinc, he deixat bons amics i em trobo una mica trist també, perquè els recordo...

    De seguida vam aplaudir les seves paraules! El profe també va parlar dient que estava segur que faria de seguida amics i que tots nosaltres ajudaríem per què fos així! Tots el miraven i veien que no duia ulleres. Llavors, la dificultat de visió, quina era? I de cop vam quedar muts... Es guiava amb el bastó i tocava amb la mà el lloc que el profe l’indicava per seure. Era...cec! Era al meu costat! Érem companys de taula!

    Tots el miraven: uns, amb cara de llàstima i tristos i altres, els que menys, amb una certa sensació de rebuig, perquè el veien diferent. «Però, diferent per què?» pensava jo. Ell no podia veure les nostres cares, però aquell silenci ens delatava. Tots l’observaven curiosos... I segur que això en Miquel ho notava...

    Havia de ser dur! Diuen que les persones cegues tenen altres sentits més desenvolupats que nosaltres, com l’oïda, per exemple. I ell sentiria aquell silenci...

    Va passar el matí, i ell escoltava les explicacions de classe. Tenia un material diferent al nostre. Els seus llibres tenien uns puntets com si els haguessin fet amb un punxó i jo sabia què eren: l’alfabet Braille, perquè a casa vaig consultar a l’ordinador com podien llegir les persones cegues.

    A l’hora de fer la classe d’Educació Física, vam organitzar diferents jocs amb l’ajut del profe i el meu grup va pensar què podríem organitzar per tal que en Miquel pogués jugar i participar-hi... Ell ens mirava amb un posat de resignació, perquè es veu que estava acostumat que els companys no el tinguessin present per jugar...

    Vam començar a posar-nos un mocador als ulls i jugàvem a «tocar i parar», però sempre xocàvem! Hi havia companys als quals no els agradava, i volien jugar a alguna activitat més competitiva...

    El profe intervenia per tal que no ens fessin mal i tampoc a en Miquel. Ell va dir:

    ─No us preocupeu per mi! Ja hi estic acostumat i m’imagino com és el joc, però no canvieu per culpa meva, si us plau! Jugueu vosaltres!

    Llavors vam pensar com ens podríem divertir tots amb ell i, de sobte, vam pensar en les diferents olors que podríem aconseguir amb diferents objectes, ja que en Miquel tenia molt bon olfacte, i li vam demanar permís al profe per fer una recopilació d’objectes per jugar amb ell. De seguida vam arreplegar diferents materials del laboratori de l’escola, del menjador, de les classes d’Infantil... i fins i tot, materials amb diferents textures per poder saber què són amb el sentit del tacte.

    Començava el joc i un grup de companys vam jugar amb ell mentre els altres només observaven amb cara de no creure molt en allò que miraven. El profe ens animava i també participava! Ens ho van passar d’allò més bé i en Miquel va gaudir. Reia amb tots i es mostrava content i feliç, amb un somriure d’ orella a orella. Era un «màquina»! Guanyava sempre! Van decidir fer grups i, és clar, el seu era el vencedor!

    La resta de companys que no havien jugat se sentien malament pel fet d’haver desconfiat del bon funcionament del joc, però s’hi van afegir.

    Va haver-hi abraçades amb en Miquel i ell va deixar anar alguna llàgrima, mogut per l’emoció d’aquells moments viscuts amb tots.

    Després, vam jugar a endevinar com som amb el tacte. També li va agradar molt aquesta activitat i amb les seves mans és com si dibuixés a l’aire un retrat dels companys i companyes. Ens vam divertir molt!

    Per uns moments vaig recordar que jo, quan era petita i veia una persona cega amb un bastó pel carrer, pensava que amb ell podia veure i a més amb forma de calidoscopi! Quina bestiesa! Ara em fa riure quan hi penso, però era així!

    Vam demanar al profe poder jugar al telèfon i ens va dir que hauria de ser un altre dia, perquè la classe acabava i no hi havia temps per més. A en Miquel se li van il·luminar els ulls i estava radiant d’alegria, perquè en un sol dia ja havia fet molts amics que estaven jugant amb ell i no el deixarien de banda.

    Després, quan arribés a casa, explicaria als pares com havia estat aquell primer dia i ells segur que se sentirien també contents i orgullosos.

    Així va passar, i aquella nit en Miquel no podia dormir perquè no parava de recordar les veus dels seus companys, que ja eren els seus amics i que ell, en el seu cap ja els posava ulls i cara, perquè amb el joc del tacte s’havia quedat les cares de tots al seu cap.

    L’acollida havia estat tot un èxit i ell s’esforçaria dia a dia per estar a l’alçada, per compartir amb els amics i amigues aquelles activitats de les quals ell també formava part.

    NO HEU DE MENYSPREAR NINGÚ! TOTES LES PERSONES TENEN SENTIMENTS! UNS TENEN UNES HABILITATS MÉS DESENVOLUPADES I D’ALTRES EN TENEN UNES ALTRES! NOMÉS HEM D’APROPAR-NOS I DESCOBRIR-LES!

    Alumnes 5è EP C

     

    (Per què quan mirem un esport en lloc d’animar al nostre equip insultem al contrari?)

    Animo en el meu equip!

    Quan mirem un esport, generalment, escollim l’opció d’insultar a l’equip contrari en comptes d’animar el nostre equip. La veritat, és que no entenc gaire aquesta manera d’actuar.

    Personalment, escolliria l’opció d’animar el meu equip, ja que és una opció molt més respectuosa, educada i dóna una millor imatge. Quina necessitat tenim de barallar-nos o d’insultar-nos? Crec que això es fa simplement per fer que el contrari se senti malament.

    També, quan insultem, hem de tenir en compte els sentiments del jugador o l’equip que estem insultant i intentar posar-nos en el seu lloc, ja que una cosa així li pot fer mal. Opino que el teu equip el que realment necessita són ànims, i no que insultis el seu contrincant.

    Des d’aquí vull demanar que la pròxima vegada que mirem un esport, fem entre tots un petit esforç i puguem arribar a aconseguir no insultar l’altre equip. Segur que, amb una mica de força de voluntat, podrem!

    Irene Díaz Soria

    1r ESO B

      

    (Què en penseu dels perills que tenen els jocs violents d'ordinador en la vida real?)

    Quin tipus de persona vull ser?

    Fa dies que em pregunto què m'està passant, sembla que tot el món s'ha posat en contra meva, a ningú li agrada què faig, com actuo... No se senten orgullosos de mi, no sóc suficient per a ells. Quan dic "el món" em refereixo als meus pares, principalment. Els he explicat milions de vegades: "Mama, papa; no tinc ni idea de què vull estudiar, no m'amoïneu", però no m'entenen.

    Jo no sóc el meu germà, no sóc llest, ni guapo, ni res que pugui ser bo; sempre he sigut el segon, el que no farà mai res que no s'hagi fet abans. Però, tots els que m'han fet sentir malament, els que m'han dit que no m'esforço i que no arribaré a ser res, abans eren els meus herois. Eren la meva salvació quan arribava a casa després que els professors em diguessin que era un gandul. No crec que em mereixi això, ni tan sols puc respirar amb tranquil·litat, sempre hi haurà alguna cosa que m'intranquil·litzi.

    De vegades, quan me'n vaig al llit, penso que m'estic tornant boig, que tothom té bones intencions, però jo les interpreto del revés.

    Per sort, em sento segur amb els meus àngels, els meus amics. Què seria de mi sense ells? Ens passem els dies rient i, a la nit, ens mirem i ens adonem de tot el que hem viscut junts. Recordarem els moments que ens van fer valents, en els que vam netejar-nos les llàgrimes i vam començar de nou. Jo; sense la Joana, la Mireia, en Jordi, l'Ignasi (que sempre està als nostres cors), i en Roc, no podria lluitar. Les meves forces es reduirien a 0, no aixecaria el cap. Potser ens barallarem més vegades, però hi ha una cosa que ens fa insuperables, i no és res més que el fet d'estar junts, perquè nosaltres ens ajudem passi el que passi, sense pensar-ho dues vegades, donaríem les nostres vides pels altres.

    Tot i això, ja no sortim tant, no tenim ni el mateix esperit, ni les ganes d'aprofitar el temps. On s'ha quedat allò de: "Tio, a les 5.30 h, donem una volta?"?

    Els temes de conversació s'han reduït als videojocs i a les baralles de la Joana i una noia nova de classe (això últim per evitar silencis incòmodes). Parlem de coses sense fons, no com abans, temps enrere solíem parlar sobre el nostre futur com a grup, prometíem juraments indestructibles.

    En quin moment va començar a ser més important la tecnologia que l'amistat? Tinc la sensació que estem una mica empanats amb això de la Play, i m'incloc perquè seria molt arrogant no admetre que puc estar tancat de 8 a 10 hores a la meva habitació, només aconseguint medalles i trofeus online.

    No em reconec, no sóc jo. Només amb 16 anys he après a posar-me a la pell d'un militar, a torturar, a disparar contra un objectiu de guerra...

    Quin tipus de persona vull ser? Vull ser un nen petit? Encara ho sóc? Qui ho ha de decidir? Estic perdut, he deixat el meu futur al comandament de la videoconsola. El meu pare diu que sóc un home adult, però poc madur. Els meus amics juguen les mateixes hores que jo, potser més. M'agradaria preguntar-los si per ventura no troben a faltar aquelles estones en les quals, amb unes pilotetes d'alumini, jugàvem tota la tarda. O quan anàvem al futbol i els altres ens aplaudien des de les grades. Ho sé, me n’he adonat, jo no era així. Així de violent, imprudent, d'intolerant... Potser els jocs m'han canviat, però... no es comporten d'aquesta manera els adults?

    Ana Palomares

    3r ESO A 

     

    (Quan el joc d'ordinador és addictiu i ens allunya dels amics reals...)

    Videojocs: diversió o problema per als joves?

    Actualment, vivim en la societat del coneixement i de les noves tecnologies de la informació (TIC). Hem d'acceptar que aquesta explosió recent ha capgirat moltes de les rutines que, fins fa poc, decoraven la quotidianitat de les nostres vides. També han influït molt en la forma que tenen els joves de passar-ho bé; no s'assembla gens a la que hi havia fa cinquanta anys enrere. Els adolescents d'abans sortien de l'escola i es reunien al carrer per parlar amb els seus amics, s'entretenien jugant amb jocs molt simples, com les bales o un simple io-io. Malauradament, aquestes formes d'entreteniment s'allunyen molt del concepte que tenen els xicots d'avui sobre passar una estona divertida. Les noves tecnologies, dintre de les quals hem de destacar els videojocs, ja que superen qualsevol altre mitjà d'entreteniment, estan canviant els paràmetres de relació social entre els més joves, pel fet que, per ells, la idea de diversió està estretament relacionada al fet de sortir de l'escola i tancar-se a les seves habitacions per poder començar a jugar a videojocs fins a perdre la noció del temps, oblidant totes les seves obligacions. Per aquest motiu, avui dia hi ha una gran diversitat d'opinions sobre el possible abús de les noves tecnologies, més concretament dels videojocs, pel fet que poden arribar a canviar els paràmetres relacionals i atencionals dels joves, influint en els seus estudis o en la seva vida social i derivar en possibles malalties.

    En primer lloc, cal dir que no considero que els videojocs siguin nocius per als adolescents. Tot el contrari, ja que no deixen de ser una manera d'evadir-se dels seus problemes personals i de les seves preocupacions. A més, també proporcionen una gran quantitat d'avantatges a la persona que hi juga, ja que incrementen la seva motivació a l'hora de superar reptes i nivells cada cop més difícils, l'ajuden a incrementar els seus reflexos, la coordinació i la confiança en si mateixos, milloren les seves habilitats cognitives, desenvolupant la creativitat i la capacitat intel·lectual. I també, a través d’aquests jocs podem conèixer altres persones de la nostra edat amb amb qui jugar ''online'' i d'una manera totalment gratuïta i instantània. Fins i tot, podem arribar a posar-nos d'acord i reunir-nos amb aquelles persones que no coneixem, que són darrere la pantalla i amb les quals compartim una afició. Tot això, fa que la consola sigui una una eina molt bona per poder fer nous amics. Per tant, considero que els videojocs no són nocius, sempre i quan no se'n faci un mal ús, ja que, en aquest cas, jugar amb videojocs podria derivar en una possible addicció disfressada de diversió.

    En segon lloc, també és molt important conèixer la cara oculta dels videojocs: els desavantatges i els possibles perjudicis per al jugador. Aquest mètode d'entrenir-se pot acabar afectant els joves en aspectes relatius a l'aïllament social, ja que fa que els nens surtin menys de les seves habitacions o que, directament, es tanquin i no es relacionin amb ningú. També podria provocar dificultats de concentració a l'hora d'estudiar, parar atenció a classe i fer els deures, ja que hi ha alguns joves que els fan molt ràpid i sense cap mena d'afany per poder començar a jugar. A més, les activitats de pantalla, també generen una mala comunicació amb els pares i fan que el menor s'acostumi a no donar explicacions i a no compartir els seus sentiments amb la família. Fins i tot, el menor pot patir cansament diürn i somnolència per haver estat jugant durant tota la nit.

    No obstant això, encara podria derivar en un problema molt més greu: una dependència. Sembla que estar obsessionat amb la videoconsola és més perillós del que es suposava, i és que s'ha demostrat que l'addicció als videojocs presenta símptomes psicològics similars als que pateixen els alcohòlics i drogaddictes. Per exemple, dificultat per agafar el son deguda a la sobreactivació del cervell o a causa del síndrome d'abstinència, el qual provoca que aquesta persona cada vegada haurà de jugar més hores per poder passar-ho bé.

    En conclusió, considero que els videojocs són una forma molt bona d'entreteniment per als adolescents i infants, sempre i quan se’n faci un bon ús i s’utilitzin amb certa precaució i regularitat, ja que només amb una mica de control podríem ajudar a dominar de forma més eficaç les possibles repercussions negatives dels videojocs.

    Marta Cañadas

    4t ESO C

    28 de març de 2017

    per Escola Arrels-Esperança
    Escoles Arrels