• (El meu amic: la joguina mascota amb qui vaig a tot arreu)

    El pijama de l'Arnau

    Ei! Hola! Hi ha algú? Ningú no em sent? No esteu somiant i no cal que poseu aquesta cara.. És un pijama qui es dirigeix a vosaltres. És un pijama qui us parla Bé, em presentaré: em dic PIJAL, que ve de pijama i especial i m´agradaria explicar-vos la meva història.

    Jo era un pijama d´una sola peça, molt bonic, de colors alegres i amb motius nadalencs. Vaig anar a parar a casa d´un nen de cinc anys que es deia Arnau. Jo era de la talla vuit i vaig arribar a aquella casa uns dies abans de Nadal. L’Arnau es va posar molt content i em vaig sentir ben acollit des del primer moment. La nit de Nadal vam dormir d´allò més bé plegats, encara que estàvem una mica nerviosos, perquè l´endemà havíem de fer cagar el tió. Us he de dir que vam quedar molt contents, i després de la feina, la mare em va posar a la rentadora, ja que estava ple de xocolata. No vaig tornar a sortir fins la nit de Reis. Després, em van posar en un calaix i vaig arribar a pensar que s´havien oblidat de mi, però res més lluny de la veritat. Quan havia passat un any i s´acostaven novament les festes nadalenques, vaig sentir la veu de l´Arnau que preguntava per mi.

    ─Què vols? ─va preguntar la mare.

    ─El PIJAL, el meu pijama especial.

    A la mare se li escapava el riure per sota el nas, em va venir a buscar al calaix i em va posar a punt. Un cop més, vam fer cagar el tió i vam obrir un munt de regals de Reis. Això es va anar repetint un any i un altre, però és clar, l´Arnau anava creixent i cada vegada notava la seva pell més a prop meu, fins i tot tenia por de fer-li mal, l´estrenyia una mica i els peus cada vegada quedaven més lluny. L´any següent, quan l´Arnau va fer la pregunta que a mi tant m´agradava i que feia temps que esperava, la mare li va dir que enguany no seria possible, que el pijama li aniria massa petit. L´Arnau es va posar a plorar amb tot el sentiment i la mare va trobar una solució: em portaria al poble, a casa de l´àvia Conxita que potser em podria engrandir.

    A l´àvia li va fer gràcia la proposta. Què no faria ella pel seu estimat nét? Així que va afegir roba per aquí i per allà. Potser no us ho creureu, però continuava fent molt de goig després de passar per les mans de l´àvia. Em vaig acostumar de seguida al nou look i a l´Arnau també li va agradar, de manera que va fer un sorollós petó a la seva àvia per tal de donar-li les gràcies i ja frisava perquè arribés el nostre moment: el parell de dies fantàstics que vivíem plegats cada any des de ja en feia una pila.

    Això es va anar repetint i no us penseu, l´Arnau era alt com un Sant Pau. Els anys van anar passant i finalment va arribar el moment que jo temia: l´Arnau es va engreixar molt, l´àvia ja no hi era i no em podria arreglar, quin seria el meu futur?.

    L´Arnau no es volia desprendre de mi i jo tampoc d´ell. No us podeu imaginar com em vaig posar de content quan va decidir què faria amb mi: vaig convertir-me en la manteta de tapar el tió. Que bé que s’hi estava allà sobre. Era al cas de tot el que passava a aquella casa, veia com s´estimaven i compartia la seva felicitat.

    I així és cada any. Ara, quan us parlo, us he de dir que l´Arnau ja s´ha convertit en avi i no sé com dir-vos fins a quin punt em sento feliç quan els seus néts, l´Aura i el petit Arnau, vénen a casa per fer cagar el tió.

    Alumnes de 1r EP B

     

    (Els nens que estan en un hospital no surten al carrer. A què juguen ? Tenen espais i temps per jugar? Tenen jocs? Tenen animadors?)

    La millor experiència

    Hola, sóc en Pau, un nen de 7 anys a qui agrada molt jugar a futbol. Explicaré l’experiència que vaig haver de viure amb altres nens ingressats a l’hospital on vaig haver d’anar per una operació del braç.

    Com ja he dit abans, em van haver d’operar per una mala caiguda mentre jugava un partit al pati de l’escola. Els metges em van dir que m’hauria de quedar com a mínim una setmana.

    -Ostres, mare! Què faré tants dies aquí? M’avorriré com una ostra!

    -No et preocupis Pau! Ja veuràs com aviat coneixeràs algú i aleshores podràs jugar, dibuixar, xerrar... I els dies et passaran ràpidament.

    -Espero que sigui així.

    Dos dies després de la meva operació, els metges em van dir que ja podia sortir de l’habitació i fer un tomb per les diferents sales de la planta.

    Em va cridar l’atenció una sala on la majoria de nens i nenes no tenien un aspecte massa satisfactori, però se’ls veia molt feliços i contents, jugant i rient.

    Hi vaig entrar. Al principi estava una mica cohibit. No sabia quina seria la seva reacció en veure’m, però de seguida es van apropar i van començar a preguntar-me el meu nom i si volia jugar amb ells. Em vaig posar molt content. De seguida vaig saber que durant els dies que estigués ingressat, no m’avorriria gens.

    Després de cada àpat, anàvem a la sala per poder jugar, xerrar...i sense adonar-me’n, les hores passaven ràpides.

    Però no tot eren alegries! Em posava molt trist quan m’explicaven perquè estaven allà. Tots patien malalties difícils de curar o incurables i potser haurien d’estar a l’hospital mesos i mesos, però el que més em sorprenia és que ells estaven molt feliços i contents i, mentre estiguessin a l’hospital, intentarien passar-ho el millor possible. També donaven les gràcies a les infermeres que els cuidaven. Eren meravelloses. No deixaven que ningú estigués trist. Sempre buscaven qualsevol activitat per treure’ls de la seva malenconia.

    Van ser uns dies inoblidables. Vaig aprendre moltes coses d’aquests nens i nenes i quan va arribar l’hora del comiat, per cert bastant trist, els vaig prometre que un cop al mes els aniria a veure per explicar-nos les nostres vivències.

    Alumnes de 2n EP C

     

    (Deixem jugar amb nosaltres a tothom qui vol o només a qui ens cau bé? Com se sent un nen quan ningú vol jugar amb ell?)

    El nen robot

    Era l’any 2029. En un poble molt petit i tranquil, que es deia Anaslona, hi vivien pocs nens; tan pocs, que només n’hi havia quatre: en Marc, de 8 anys; l’Adrià, de 5; la Júlia, de 9, i la Paula, de 10 anys.

    Eren un grup d’amics increïbles, no es separaven mai. Sabien jugar a jocs de tota la vida: a la xarranca, al mocador, a les boles, als disbarats... A vegades, tenien problemes, perquè a l’Adrià no li agradava perdre mai. A més, la Paula sempre manava i era la que volia escollir el joc.

    Anaslona era un poble de costa. Els nens es passaven l’estiu jugant a fer castells de sorra i saltar les onades, i a l’hivern, podien passar-se hores i hores jugant a la plaça del Dimoni.

    Una tarda d’abril, la Júlia va aparèixer amb unes ulleres noves. Estava guapíssima. Quan va arribar a la plaça, tots es van sorprendre; però la Paula, que sempre manava i que estava una mica gelosa, va dir :

    ─Mira tu que bé! Ara com que portes ulleres i veus millor que ningú, et tocarà parar sempre a fet i amagar.

    Els altres nens es van quedar parats. No els semblava gens bé el que la Paula havia decidit.

    ─És cruel! ─van exclamar en Marc i l’Adrià a la vegada.

    L’endemà, en Marc estava una mica estrany. Ja feia temps que els nens d’Anaslona notaven alguna cosa diferent. En Marc sempre estava molt callat. A vegades li costava explicar què li passava. Un dia, va explicar-los que era un nen autista, però els seus amics no entenien mai a què es referia.

    Un altre dia, ben aviat al matí, els quatre nens estaven jugant a la xarranca. L’Adrià anava perdent; la Júlia havia perdut les ulleres; en Marc estava una mica nerviós i la Paula estava cridant com una boja, perquè ningú li feia cas. De sobte, van sentir una veu metàl·lica:

    ─Bon dia nois! Veig que esteu una mica esvalotats. Em dic Mibbo. Sóc el robot del futur. He vist que teniu problemes per poder jugar tots junts.

    Els nens se’l van mirar i no sabien què respondre. El robot els va demanar si podien jugar tots junts, però els nens, que eren molt tradicionals, no volien deixar-lo jugar. Pensaven que faria trampes, que era dolent, que no entendria les normes ni el seu idioma.

    Al cap de molts dies, els nens continuaven tenint problemes per jugar junts. En Mibbo va tornar-los a preguntar:

    ─Esteu segurs que no voleu la meva ajuda? Vinc del futur i sé molts jocs divertits.

    Els nens, que només es tenien els uns als altres, se’l van mirar de nou i van pensar...

    ─Nois, no creieu que ens aniria bé tenir-lo d’amic? ─va preguntar la Júlia.

    ─Jo crec que deu tenir una gran base de dades amb milers de jocs nous! ─va dir la Paula.

    ─No em faràs trampes no? Que no vull perdre! ─li va dir l’Adrià.

    En Marc no va dir ni piu, es va abraçar al robot i li va fer gran petó.

    Des d’aquell dia en Mibbo i els quatre nens fan un equip indestructible. Juguen a totes hores, a jocs nous i antics. I en Mibbo ja ha après a saltar a peu coix. És el campió de la xarranca.

    Alumnes de 3r EP E

     

     

    (com s'ho fan un nen o una nena sords o cecs o amb cadira de rodes per jugar amb nens com ells o quan ells són els únics en un altre grup de nens diferents a ells?)

    Nova escola, noves amigues

    Fa temps, el primer dia d’escola, tots els nens i nenes ja havien escollit lloc a l’aula i esperaven impacients l’arribada de la nova mestra. Al cap d’uns minuts, una noia d’ulls marrons i cabells pel-rojos i llisos, es trobava al llindar de l’entrada, però, per alguna estranya raó, no es movia i semblava que estigués amagant alguna cosa darrera seu.

    Quan tots els nens i nenes van callar, la noia, d’aspecte jove, va dir:

    ─Hola, nens! Benvolguts al cinquè curs de Primària! Em dic Judit i seré la vostra nova tutora. Tinc una sorpresa per a vosaltres!

    Després d’haver dit això, la senyoreta Judit va fer entrar dins l’aula el que havia estat amagant tota l’estona: una nena de cabells rossos i llisos, amb ulls blaus com el cel. Era prima i semblava una mica feble. Anava acompanyada de la seva cadira de rodes, de color rosa, que devia ser el seu color favorit, perquè duia una samarreta i sabates del mateix color. Semblava simpàtica i amable i, a la vegada, una mica tímida.

    ─Aquí està la vostra nova companya! Es diu Daina ─va dir la nostra tutora.

    ─Ve de Madrid, però ara viu aquí perquè els seus pares han rebut una molt bona oferta de treball molt a prop d’aquí, a Sant Adrià de Besòs.

    Acte seguit, va preguntar:

    ─Puc confiar que no es trobarà sola a l’hora de pati? Que tindrà uns bons amics i uns bons companys?

    ─Sííííí! ─van respondre tots.

    De sobte, un nen va preguntar:

    ─Senyo, per què va amb cadira de rodes? Què li va passar? I abans de respondre cap pregunta, la mestra va dir:

    ─Com et dius?

    ─Em dic Gerard.

    ─D’acord! No et puc respondre. Això ha de ser la Daina qui ho digui, però heu d’entendre tots que acaba d’arribar i ens hem de conèixer. Segur que agafarem confiança i tots parlarem amb tots i, fins i tot, de les nostres coses més personals... Enteneu?

    De sobte, va sonar el timbre que ens anunciava que havia arribat l’hora d’esbarjo. Tots vam fer fila per baixar; tots excepte la Daina, que amb la seva mirada ens seguia a tots i de cop va trobar unes mans que giraven la seva cadira i la duien cap a l’ascensor. Era la senyoreta Judit! «Quina sort que l’escola té ascensor», va pensar ella. 

    Un cop al pati, un grup de nenes molt engrescadores van anar cap a la Daina a parlar amb ella. Eren la Inés, l’Ana, la Paula i la Yaisha. Es van saludar i es van presentar i la Daina va parlar amb timidesa.

    ─Per què no juguem a alguna cosa? ─va preguntar la Paula.

    ─Au, deixeu de perdre el temps! Segur que teniu coses més divertides per fer! --va dir la Daina.

    ─No, de cap manera! Si hem vingut aquí amb tu és per estar amb tu i jugar de manera que tu hi puguis participar, Daina! Oi, noies? ─va dir l’Ana.

    ─Sííííí! ─van contestar la Yaisha, la Inés i la Paula.

    ─Està bé! ─va dir la Daina, però serà difícil trobar un joc on jo pugui participar i a més, estic acostumada a romandre sola mentre miro com juguen i es diverteixen els altres.

    ─Potser serà difícil ─va dir la Yaisha─, però si pensem entre totes, segur que serà fàcil.

    ─Ja ho tinc! ─va dir la Paula. Podem jugar al «mocador»! Quan li toqui a la Daina, alguna companya del seu equip l’agafarà de la cadira de rodes i la farà córrer. La Daina agafarà el mocador i per atrapar-la haureu de tocar la cadira. No s’hi valdrà tocar la companya! D’acord?

    ─Sííííí! Quina bona idea, Paula! ─van respondre les noies.

    Van jugar, i al final, van quedar 10 a 10. Quan van acabar la partida, es disposaven a pensar altre joc i, de sobte, va aparèixer una altre noia que va dir:

    ─Per què no deixeu la Daina i veniu a jugar amb mi, que sóc molt més divertida?

    Era la Maria, una companya que sempre es quedava sola, perquè no volia jugar amb ningú i es barallava sempre que no es fes cas a les normes que imposava en els jocs! Totes li van contestar que no, que si ella volia, que podia afegir-se i jugar també, però de bon grau.

    ─La Daina és la nostra amiga i no la deixarem sola! Tu decideixes: o jugues també amb la Daina o no juguem amb tu ─van dir les noies.

    En escoltar aquelles paraules, la Maria va fer mitja volta i va marxar.

    ─De veritat, sóc la vostra amiga? ─va preguntar la Daina.

    ─És clar que sí! Encara que hagis d’utilitzar unes rodes per poder caminar, ets

    igual que nosaltres, o encara ets millor, perquè estàs alegre i ets pacient. Et volem com amiga i nosaltres desitgem ser les teves amigues també ─van respondre les noies.

    En escoltar aquelles boniques paraules la Daina es va emocionar i va dir:

    ─Gràcies, noies! Sé que és el nostre primer dia, però ja teniu el títol de les meves millors amigues!!! Mai unes companyes m’havien dit unes paraules tan boniques! ─deia tota emocionada i es va fondre en una abraçada amb les seves noves millors amigues.

    Quan va ser l’hora de tornar a classe, les quatre nenes es van oferir a acompanyar-la a l’ascensor, però com només hi cabien dues persones, ella va dir que com que no volia baralles entre elles, ho podien fer per torns i totes van estar-hi d’acord.

    L’endemà, a l’hora de pati...

    ─Vinga, vinga Yaisha! Pensem a què podem jugar i així quan baixin la Daina i l’Ana ja ho tindrem pensat i podrem jugar més temps! ─va dir la Inés.

    ─Ja està! Se m’ha encès la bombeta! Podem jugar a les «palmades»! ─va dir la Yaisha.

    ─Quina bona idea, Yaisha! ─va exclamar la Inés.

    Quan l’Ana i la Daina van arribar, van comentar amb elles el que havien pensat i van respondre:

    ─Ens encanta el joc! 

    I la Daina va afegir:

    ─Però potser serà millor que seieu per estar més o menys a la mateixa alçada.

    ─Tens raó! ─van dir les nenes.

    Van seure i la Yaisha va exclamar:

    ─Comença el joc! Totes hem de seguir el mateix compàs de palmades inicial i cada vegada anirem canviant. A veure qui resisteix més sense perdre el ritme, d’acord? Vinga, noies!

    Van riure molt i s’ho van passar d’allò més bé i quan el temps va acabar van decidir que s’anomenarien: “EL GRUP SUPERESPECIAL”.

    El curs anava passant... Els dilluns, dimecres i divendres jugaven al «mocador» i els dimarts i dijous jugaven a les «palmes». Entre joc i joc, també explicaven la seva vida a casa, compartien secrets i cada vegada el vincle d’unió entre elles era més fort. Tothom s’estimava la Daina, fins i tot la Maria, que de tant en tant jugava i es divertia amb elles.

    TOTS PODEM SER AMICS I RESPECTAR-NOS, SENSE DIFERÈNCIES, PERQUÈ EL MÉS IMPORTANT DE CADA PERSONA ÉS EL SEU INTERIOR I EL JOC ENS FACILITA LA COMUNICACIÓ QUE NECESSITEM ELS UNS AMB ELS ALTRES.

    Sully

    6è EP B 

     

    (Per què quan mirem un esport en lloc d'animar al nostre equip insultem al contrari?))

    Siguem esportius

    Tota persona que es faci dir esportiva ha de tenir respecte al seu equip i, sobretot, a l’equip contrari. També forma part d’una persona esportiva, l’ús del joc net i correcte, seguint les normes bàsiques de l’esport.

    Nosaltres pensem que és bo donar l’opinió, però sempre amb respecte, perquè quan la gent veu que el seu equip no esta guanyant i es posa nerviosa, sent impotència i l’expressa amb la violència verbal, cosa que no s’ha de fer perquè en cas que sigui un partit en el mateix estadi els jugadors podrien sentir-te, enfadar-se i començar a jugar brut.

    Potser hi ha persones que pensen que la millor forma d’expressar la impotència és insultar, i nosaltres a aquesta persona li responem que la violència mai és la resposta.

    La nostra opinió és que tothom ho fa, però, en cas que la violència verbal augmenti fins arribar a la violència física, l’àrbitre, si ho considera necessari, podria expulsar a aquesta persona del camp.

    Ania Bagur Caparros

    Claudia Moreno García

    1ESOA

     

     

    (Quan els nens estan en camps de refugiats, perden les ganes de jugar?)

    Un vàter ens separa

    Faltaven tres setmanes pel 25 de desembre, quan els pares em van avisar què viatjaríem cap a Grècia per deixar de viure a Síria. Quan m’ho van comunicar estava molt feliç, no m’agradava viure allà, estaven tota l’estona amb els bombardejos i no volia que la mare perdés l’altre braç. Ens vam dirigir cap a la multitud. Malgrat tot això, el pare es va haver de quedar a Síria La mare em va dir que era per intentar lluitar pels drets de tots els que encara hi quedaven, però jo ja sabia que era una mentida, ja els havia sentit dir que els diners no arribaven per viatjar tots tres. Una cop tothom va haver arribat, vam muntar a la llanxa per arribar a Grècia. Va ser un viatge dur. A més a més, jo era l’únic nen. La resta eren avis, bebès i pares preocupats pels seus fillets, tot i que això no m’importava, ja que el major problema era el temporal que hi havia, no parava de tronar i tenia molta por, però la mare em tranquil·litzava.

    Quan vam aconseguir arribar a Grècia, tothom estava molt feliç, excepte els que havien vist caure els seus familiars a l’aigua... Però jo en tenia prou amb estar viu, és una visió molt egoista, ho sé. Quan vam arribar a la costa vam dirigir-nos cap al camp. La mare, de camí, m’explicava històries per passar l’estona, ja que el trajecte no era curt. Arribats allà, jo em pensava que tot serien somriures i felicitat, que el pitjor era el viatge, però vaig obrir els ulls i em vaig adonar que no era tal i com m’ho imaginava: només es veien cares de tristesa, l’únic somriure que es podia veure era el meu, el qual va desaparèixer en veure el lloc on estàvem. Un home ens va portar cap a la nostra tenda de campanya, on hi havia un altre noi. Aquest, a l’instant, es va adonar de la meva presència i només em va dedicar un càlid somriure. Jo no sabia què fer i em vaig quedar quiet com una pedra mentre que la meva mare va marxar i ens va deixar sols. Van passar uns 10 minuts sense que ningú digués res quan de cop i volta l’altre nen va trencar el gel preguntant-me si volia jugar. Lògicament vaig respondre que sí i ell es va posar dret i va sortir de la tenda indicant-me que l’acompanyés. No estava segur d’on em portaria, però tenia una sensació de seguretat al seu costat que era semblant a la sensació que tenia amb el pare. Vam caminar uns minuts fins que vam arribar a un lloc ple de nens i nenes que també estaven en el mateix camp de refugiats. També hi havia uns adults al costat d’ells, alguns tenien pilotes de futbol i altres tenien titelles de drap. Vaig mirar el nen que em va portar fins allà, em va agafar del braç i em va portar al centre de tot el munt de nens i nenes. Jo estava vermell com un tomàquet, ja que tothom ens estava mirant fixament i ell va cridar a ple pulmó: “Aquest és meu nou amic, doneu-li una bona benvinguda!”. Mort de vergonya, em vaig tapar la cara pensant que em tirarien pedres o qualsevol cosa semblant, però estava equivocat, tothom cridava “Benvingut!” i cridaven de felicitat, encara no sé per què, però tampoc ho vull saber. Una vegada van acabar de cridar, un dels homes es va apropar a mi i em va invitar a jugar al futbol amb els altres nens. Al principi em semblava bona idea i vaig decidir jugar, però eren tots uns bèsties, xutaven massa fort i a mi em tocava ser el porter, i vaig deixar de jugar quan la pilota gairebé em va de ple al cap. Després, un altre home em va dir que si volia jugar a un altra cosa o si volia veure les titelles, li vaig dir que no, que volia anar a un lavabo per rentar-me la cara, i l’home amablement em va indicar on estava. Vaig entrar i em vaig rentar la cara, estava suant i tenia la cara bruta per haver-me tirat de boca a terra per parar la pilota. Anava a sortir quan vaig sentir una veu que venia d’un del vàters. Al principi pensava que era tot imaginació meva, però la veu no parava d’insistir i dir-me “noi, vine cap aquí, no et mossegaré”. Jo ja començava a dubtar si m’estava tornant boig. No sabia què tenia al cap, potser era el pare que s’estava comunicant amb mi telepàticament, ho veia més possible que no pas sentir veus que provenien d’un vàter. Per curiositat em vaig apropar i vaig obrir la porta, de cop i volta ja no se sentia cap veu, vaig girar-me d’esquena al vàter i vaig sentir algú dient-me:

    “Hola? Que hi ha algú per aquí?” Em vaig sobresaltar, no era ni el pare ni les meves imaginacions, era un vàter que em parlava. Mort de por vaig cridar un parell de paraules aleatòries, i aquella veu em va respondre amb unes rialles. Jo ja m’estava començant a enfadar, no sabia de què reia, i li vaig dir que volia una explicació de què estava passant en aquell moment. El primer que em va preguntar era si estava sol, o si hi havia algú més. Jo ja estava confós i m’era igual si hi havia algú o no, però no em va quedar més remei que dir-li que estava sol. A continuació, em va preguntar: “Quin és el teu nom? El meu és Agrippa” Agrippa... aquest nom no em deia res, no l’havia sentit mai a la meva vida, no podia saber si era un noi o una noia. La seva veu era neutra, no sabia si era una persona o només una veu que tractava de tranquil·litzar-me per no tornar a veure el meu pare mai més. Em vaig quedar mut, no sabia què dir, només vaig dir el meu nom: “Tabassum”. Em va contestar: “És un nom bonic, significa alguna cosa?” Li vaig dir que no ho sabia, però també li vaig preguntar qui era i què feia parlant-me, i va respondre “Només sóc una persona més en aquest món, vols jugar a alguna cosa?” Em vaig quedar bocabadat, era una persona, com jo, però em parlava des d’un vàter? A poc a poc em vaig anar acostumant a parlar amb l’Agrippa, mica en mica van anar passant les hores i nosaltres seguíem parlant i jugant, era més agradable parlar amb aquesta persona tan misteriosa que anar amb els altres nens i jugar; tenia un sentit de l’humor exquisit i sabia com treure’m una rialla. Es va fer fosc i li vaig dir que havia de marxar, amb una veu trista em va dir “Està bé, però tornaràs demà, oi?” Li vaig dir molt content que sí, vaig tornar a la tenda i la meva mare ja estava descansant, i l’altre noi que m’havia portat amb ell em va preguntar si m’ho havia passat bé, li vaig dir que sí, tot i que no va ser pels jocs, però si no hagués anat amb ell no hauria pogut parlar amb l’Agrippa.

    Amb el pas del temps vaig anar cada dia agafant-li més confiança, tot i que l’Agrippa era una persona molt misteriosa, semblava també que li agradava parlar amb mi. A més, sempre que passava algú pel lavabo em sentia parlar sol, i vaig rebre el sobrenom de “l’enamorat dels vàters”. A mi m’era igual, només volia passar les hores parlant, era l’únic que tenia ganes de fer, no volia ni parlar amb la mare ni amb ningú més. Em despertava i anava corrents a parlar amb l’Agrippa. Però va arribar un dia, que la veritat no pensava que arribés mai, en el qual vam haver de deixar el camp. Estava molt trist, però una altra vegada vaig anar corrents a parlar amb l’Agrippa. Li vaig comunicar que aquest mateix dia marxava, però que volia tornar a parlar amb ell o ella, (encara no sabia què era) però només em va respondre amb una veu trista i que s’acompanyava d’un plor dient “no passa res, jo sempre estaré al teu costat i tu al meu, malgrat que un vàter ens separi”. En aquell precís instant va entrar la mare i em va veure parlant amb l’Agrippa. En veure’m es va tornar boja i va començar a cridar-me i em va portar a fora. Estava trist, no havia pogut tenir una última conversa, només el sentia dient “T’esperaré sempre, Tabassum!”. Era estrany, la meva mare no podia sentir els seus crits.

    Només sortir del camp, la mare va aconseguir un allotjament, i jo vaig haver d’anar al psicòleg, deien que ningú escoltava la veu de l’Agrippa, que podia ser per culpa de la separació del pare, però jo sabia que no estava boig. Ara, cinc anys després de no haver tornat a escoltar la veu de l’Agrippa i anar al psicòleg, m’he proposat trobar-la, malgrat que no sé si viu per la mateixa zona o no, sempre he estat anant al lavabo i intentant parlar amb ella, de fet ahir vaig escoltar una veu com la seva, però més madura, sé que en algun moment tornaré a parlar-li, i no m’importa haver de creuar el món sencer si puc trobar l’Agrippa i tornar a parlar i jugar com feia al camp dels refugiats.

    Isabel Cegarra Alonso

    2 ESO C

     

    (Quan el joc d'ordinador és addictiu i ens allunya dels amics reals...)

    Els videojocs: diversió o problema per als joves?

    Les últimes dades provinents de gabinets de psicòlegs indiquen que el nombre de consultes psicològiques relatives a l’ús dels videojocs i a les xarxes socials per part dels joves ha augmentat. Per tant, aquest és un tema de candent actualitat que, sense cap mena de dubte, genera incertesa entre la nostra població.

    Però, és aquest augment innocu i els videojocs i tecnologies similars únicament constitueixen una nova font d’oci entre els més joves que només s’està consolidant com a tal? O, contràriament, representen un problema per als joves?

    En primer lloc, penso que la tendència a l’alça de l’ús dels videojocs no hauria de representar cap perill per si mateixa. El perill neix de la incorrecta utilització d’aquesta tecnologia, que sorgeix de la manca d’una bona educació en aquesta pràctica: la responsabilitat de qualsevol problema que pugui comportar recau íntegrament sobre el individu que no ha estat capaç de fer-ne un ús adequat.

    A més, cal tenir en compte que, tot i que sens dubte els videojocs i les xarxes socials són possibles objectes d’una addicció que provoca l’aïllament dels joves, també ofereix la possibilitat de comunicar-se a través de la xarxa i de fer reunions presencials per tal de jugar en grup. Fins i tot, hi ha jocs basats en habilitats motrius i balls, o que tenen nombroses aplicacions educatives. Les possibilitats que ofereixen són gairebé infinites, i amb el transcurs del temps la indústria continua ampliant el ventall, però està a les nostres mans escollir les més beneficioses per a nosaltres.

    Probablement el problema resideix en què s’ha descobert un nou univers de la comunicació i de l’oci, i encara no estem prou preparats com per poder assimilar tal revolució.

    D’altra banda, està totalment comprovat per nombrosos estudis que un elevat percentatge d’adolescents passen més hores de les recomanades al davant d’un monitor: alguns ho fan fins a 54 hores setmanals. Inequívocament, són joves addictes.

    Deixant de banda que aquesta activitat és, o bé responsabilitat seva o bé responsabilitat dels seus progenitors (al cap i a la fi, com qualsevol addicció), també cal reconèixer que videojocs i xarxes socials se sumen a la llarga llista d’elements capaços de provocar un trastorn: hi ha estudis que demostren que l’adolescent addicte mostra patrons de comportament i símptomes similars a persones que han desenvolupat dependència envers determinades substàncies o altres comportaments.

    Amb molta probabilitat aquesta addicció està altament relacionada amb la visió que es té de les consoles: a moltes cases només es permet fer ús de consoles el cap de setmana i, per tant, els nens interpreten que, com que només les poden utilitzar durant aquest període, s’ han d’utilitzar intensament per saciar-se. Llavors, quan el control parental desapareix, aquesta manera de percebre l’oci proporcionat per la màquina s’accentua i el jove juga intensament cada dia.

    Però no tota la controvèrsia resideix en si els fa addictes o no. El seu ús també comporta altres efectes negatius. Aquests es manifesten en la conducta de joves i nens, que mostren una distorsió en el seu estil cognitiu i atencional, ja que els videojocs comporten fluxos continus i sobtats d’informació i no deixen que

    l’individu mantingui l’atenció en un mateix estímul durant un període llarg de temps, sinó que el fan saltar contínuament d’un estímul a un altre sense que s’hagi de mantenir cap tipus de regularitat.

    En conclusió, opino que s’hauria de regular el temps que els adolescents passen exposats als videojocs amb l’objectiu d’evitar els problemes psicològics que, en un ús perllongat, provoquen aquestes tecnologies, amb solucions com ara instal·lar la consola ens llocs de reunió familiar (com ara el menjador, evitant així la soledat de la habitació) o com pactar el temps en què es pot fer ús lúdic d’Internet.

    ‘UN APRENENT D’ESCRIPTOR’

    4t ESO B

    20 de març de 2017

    per Escola Arrels-Esperança
    Escoles Arrels