Nova llar d'infants a Esperança, a partir del dia 1 de setembre de 2017
  • (El meu amic: la joguina mascota amb qui vaig a tot arreu)

    LLUM, un cotxe especial

    Sóc en Llum, un cotxe molt especial que pertanyia a un nen molt especial. Us agradaria saber la meva història? Doncs resulta que jo sempre he viscut amb en Martí. He estat la seva joguina superespecial durant tota la vida, sobretot quan ell era petit, però tot d’una em va vendre. Sí, ho heu sentit bé: em va vendre!

    Tot va començar el dia que en Marti feia 40 anys. Mirant les notícies a la televisió va veure una cosa que el va fer posar molt i mot trist. Jo veia que estava amoïnat, però no sabia ben bé per què. Va estar molts dies capficat, donant voltes i més voltes a la idea que havia tingut i finalment va ser valent i em va anunciar a Walla pop.

    NO M’HO PODIA CREURE! Com podia ser que em volgués vendre? CANVIAR-ME PER DINERS!!!!! Era una cosa absolutament impensable! Jo, que havia format part de la seva vida, que l’havia acompanyat sempre, a tot arreu. No podia dormir sense mi. El primer dia de l’escola vaig anar amb ell, sempre era la joguina que portava a tot arreu, i, quan venien els seus amics a casa, m’amagava perquè cap nen em trenqués.

    Un dia, va venir a casa un home a veure´m .Devia ser algú important, perquè tots li deien «senyor». En tenir-me a les seves mans, es va emocionar molt... Només deia que jo havia de ser seu al preu que fos.

    La veritat és que jo, de diners no n’entenc gaire, però em va semblar que eren molts i molts diners.

    El senyor Pons va pagar a en Martí i se’m va endur a casa seva. Un cop allà, vaig estar guardat en una capsa molt dolça, suau i calenta, fins que em va fer construir una prestatgeria especialment per a mi. Va resultar que aquell senyor es deia Pons i era un col·leccionista, i que jo era un cotxe molt especial, ja que no en quedava cap més com jo. Jo encara existia perquè en Martí sempre m’havia tractat amb molta cura i respecte. Encara recordo el dia que vaig ser seu. Era molt petit i em va llançar enlaire i després es va posar a plorar, ja que pensava que m’havia trencat. Des d’aquell dia sempre em va tractar molt bé.

    La veritat és que el senyor Pons era molt amable i atent. Cada dia em treia la pols i em feia pessigolletes amb el plomall. Ràpidament, va haver-hi més cotxes i altres coses a les prestatgeries del meu voltant. La seva col·lecció anava creixent i creixent.

    Van passar uns dies i, tot que viure amb el senyor Pons era agradable, jo estava trist perquè no podia entendre per què en Martí m´havia venut, per què s’havia desfet de mi. Tot va canviar quan un dia a la tele vaig veure que sortia en Martí, el meu estimat Martí. No m’ho podia creure... Què hi feia a la tele?

    Per sorpresa meva, vaig descobrir que l’entrevistaven, ja que havia donat molts diners per construir un hospital on poguessin anar tots els nens del món per curar-se. Em va fer sentir tan orgullós! Tan feliç!

    En aquell moment vaig entendre que m’havia venut per ajudar nens malalts i per ajudar els que ho necessiten.

    Aquell va ser el dia més feliç de la meva vida.

    Alumnes de 1r EP A




    (Els nens que estan en un hospital no surten al carrer. A què juguen ? Tenen espais i temps per jugar? Tenen jocs? Tenen animadors?)

    En Josep i la Sònia juguen a l’hospital

    Mare, mare tinc febre! En Josep està malalt. Té molta febre i molta tos. La seva mare truca al metge, però no li contesta. Uns minuts més tard decideixen anar a l’hospital. Quan arriben i després d’esperar a la saleta força estona ve un metge que serà qui faci una revisió a en Josep. Entren a una habitació molt gran i després d’escoltar-lo i de fer-li diferents proves el doctor decideix que en Josep s’ha de quedar dos o tres dies en una habitació de l’hospital ja que té pneumònia.

    ─Mare, tinc por ─diu en Josep.

    ─Fill meu, no passa res. Els metges et curaran i tornaràs a casa ben aviat!

    ─D’acord, mare ─respon en Josep tot nerviós.

    Un cop dins l’habitació, va observar que no estaria sol, ja que hi havia un altre llit. La mare es va quedar a dormir al seu costat en una cadira. A l’endemà, va arribar una nena anomenada Sònia, que tenia la mateixa malaltia que ell. Al principi no es deien res, però un dia després ja van començar a parlar.

    ─Hola, em dic Sònia. I tu?

    ─Jo sóc en Josep. Quin pal estar aquí! No m’agrada gens! ─diu en Josep.

    ─A mi tampoc. M’estic avorrint! ─comenta la Sònia ─. Eh, tinc una idea! Podríem jugar a un joc. Així ens passaria millor el temps.

    ─Estic d’acord! Podem jugar al joc que es diu “Ni sí ni no, ni blanc ni negre”. Com no ens deixen aixecar-nos del llit, aquest és un joc que només cal pensar i parlar ─diu en Josep.

    ─Sí, ja el conec. Començo jo. Recorda jo et faré preguntes i tu no pots dir ni si ni no, ni blanc ni negre. T’agrada menjar macarrons?

    ─Clar. Cada setmana en menjo.

    ─T’agrada anar al parc a jugar amb els amics? ─li pregunta la Sònia.

    ─Molt. Sí m’agrada cada tarda anar a jugar al parc després de l’escola ─respon en Josep fent una cara estranya, ja que de cop i volta se n’adona que ha dit la paraula prohibida “Sí”.

    ─Oh! Has perdut. Ha, ha! ─comenta la seva companya.

    Així van continuar jugant una estona més.

    El dia abans que li donessin l’alta a en Josep ja es podien aixecar del llit i van poder jugar al penjat, el parxís, tots dos asseguts a les dues cadires que hi havia a l’habitació.

    La mare estava molt contenta, perquè veia que s’anava recuperant i s’ho estava passant molt bé amb la seva nova amiga.

    ─Bon dia! ─entra per la porta un pallasset: un doctor disfressat de pallasso que anava passant per les habitacions fent riure els nens i nenes.

    ─Bon dia! ─van respondre ells dos. Van riure molt i molt que fins i tot ells explicaven acudits.

    A l’endemà, en Josep havia de tornar a casa. Tot trist es va acomiadar dels metges i de la seva nova amiga.

    ─Fins aviat, Sònia! Espero que ens veiem pel parc per continuar jugant!

    Alumnes de 2n EP B




    (Deixem jugar amb nosaltres a tothom qui vol o només a qui ens cau bé? Com se sent un nen quan ningú vol jugar amb ell?)

    El viatge d’en Marco

    Hi havia una vegada un nen que es deia Marco. Marco era alt i prim. Darrere de les seves ulleres verdes, tenia uns ulls grans i blaus com el cel i el cabell tot ple de cargols negres. Marco era un nen molt intel·ligent i treballador i sempre estava disposat a ajudar a tothom. Durant la seva infància havia tingut una malaltia: càncer. En Marco, que era un nen molt valent, va aconseguir curar-se, però per curar-se, li van haver de tallar una cama. Quan es va fer més gran, es va començar a avergonyir que li faltés una cama, perquè els companys d’escola es reien d’ell. Quan arribava l’estiu mai es posava pantalons curts, va deixar de canviar-se de roba als vestidors, va deixar de fer esport per evitar portar pantalons curts i fins i tot es va pintar la pròtesi de color carn perquè semblés una cama normal.

    Un dia, es van mudar a Itàlia, perquè el seu pare va trobar una feina allà. En Marco estava molt neguitós per conèixer la nova escola i els seus companys i dins del cotxe tenia por que els nous companys també es riguessin d’ell.

    Quan va arribar a la nova escola, les seves pors es van tornar realitat. Els nens i nenes es reien d’ell i no tan sols perquè li faltés una cama, sinó també perquè no sabia parlar italià.

    Un dia, van anar d’excursió al bosc i uns quants nens que estaven jugant i mirant el paisatge, es van perdre. En Marco, que estava despitat mirant com un esquirol es menjava una gla, no se’n va adonar i va seguir els companys que estaven perduts. En adonar-se en Marco que s’havien perdut, va avisar els seus companys:

    ─Ei! We’re lost in the woods! ─va dir en Marco en anglès, perquè no sabia italià.

    ─Ha,ha, ha! Parla in Inglese perché non sa parlare Italiano.

    Tots van riure’s d’en Marco i com que no li feien cas, se’n va anar. Mentre caminava buscant la seva classe, es va trobar amb quatre nens: Andrea, Luca, Giulio, Alessandro

    ─Ti sei perso? ─va dir en Luca.

    ─Sorry, I don’t undersand you. I’m from Badalona, I don’t speak Italian, just English, Spanish or Catalan.

    ─En nuestra escuela nos enseñan castellano. ¿Te has perdido?

    ─Sí, me he perdido. Estaba mirando a una ardilla y me he perdido. Cuando estaba perdido, estaba con unos compañeros de classe, pero se reían de mí, porque soy cojo, así que me he marchado. ¿Podría ir con vosotros? Estoy solo y tengo miedo.

    ─¿Qué? En nuestra escuela no hacemos eso, todos somos iguales.

    ─Bueno, todos no somos iguales, pero nos ayudamos entre nosotros.

    Llavors, els quatre nens van portar al Marco a l’escola. A l’escola hi havia també

    nens amb problemes: a primer hi havia una nena cega, a quart una nena muda, a cinquè un nen autista i a l’ESO una nena amb cadira de rodes. El nen es va impressionar molt i li va encantar l’escola.

    Van trucar als pares d’en Marco perquè el vinguessin a buscar. Els pares van

    anar amb el GPS a buscar el seu fill. El fill els va preguntar:

    ─Pare, mare, què em podeu apuntar a aquesta escola?

    ─Per què? ─van preguntar els pares.

    ─Perquè aquí ningú es riu de ningú, tots s’ajuden entre ells, i aquí podré ser feliç.

    ─D’acord, sí. T’apuntarem a aquesta escola.

    Finalment, en Marco va ser feliç per sempre. Es va tornar a posar pantalons curts

    a l’estiu, es canviava de roba al vestidor sense passar vergonya, va tornar a fer

    esport: bàsquet, futbol i tennis els seus preferits i mai més es va tornar a pintar la pròtesi de color carn.

    Alumnes de 3r EP C.

     

    (com s'ho fan un nen o una nena sords o cecs o amb cadira de rodes per jugar amb nens com ells o quan ells són els únics en un altre grup de nens diferents a ells?)

    L’Adrià

    Bona tarda, em dic Enric, tinc 10 anys i avui us explicaré la meravellosa història de com vaig conèixer el meu millor amic.

    Hi havia una vegada un nen que tenia un problema des que va néixer: es deia espina bífida. Aquesta malaltia feia que no pogués caminar i per això anava en cadira de rodes. Tenia molt poca força a les cames, i no tenia prou musculatura per, simplement, posar-se en peu.

    Aquest nen es deia Adrià, i era molt valent.

    L’Adrià va venir a la meva escola a meitat de curs, va arribar d’una altra escola de Barcelona, ens va explicar que no hi estava a gust, ja que l’escola no estava adaptada i no era accessible. No podia arribar amb la cadira de rodes a la majoria de zones de l’escola, així que els seus pares van decidir venir a Badalona.

    Recordaré sempre el primer dia que vaig veure l’Adrià. Era un dimecres, el meu dia preferit de la setmana, feia molt bon dia i en el moment de veure’l ja vaig saber que ens faríem molt amics. L’Adrià tenia uns ulls blaus molt bonics, brillants i que expressaven sinceritat i amabilitat. Es notava que l’Adrià era molt bona persona.

    Vaig tenir la sort de poder seure al seu costat. El meu tutor em va nomenar el seu mentor i per tant tenia la responsabilitat d’explicar-li com funcionava la nostra escola, d’acompanyar-lo a totes les aules i d’ajudar-lo a adaptar-se al nostre grup. Totes les meves responsabilitats van ser molt senzilles de complir, perquè l’Adrià ho feia tot molt senzill. En poc més d’una hora li vaig ensenyar totes les aules on faríem classe, li vaig explicar l’horari i li vaig presentar tots els professors. Tothom estava molt content amb la seva arribada, jo sobretot!

    Va passar el matí molt ràpid, les classes volaven d’una a l’altra i ja havia arribat l’estona del pati. Vaig fixar-me que l’Adrià estava estrany. Semblava pensatiu i preocupat. De seguida li vaig preguntar què li passava i em va explicar que estava preocupat per baixar al pati, que no podria jugar amb ningú per la seva condició d’anar en cadira de rodes. Al principi el vaig entendre i li vaig dir que si volia, em podia quedar amb ell a classe; però al cap d’uns minuts vaig veure-ho molt clar! «Però si l’Adrià és un company més! Per què ha de tenir problemes per jugar? Hem de buscar alguna alternativa!» Dit i fet! Vam baixar al pati.

    El viatge en ascensor estava arribant a la seva fi. Ja arribàvem a la planta baixa... I no sé si sentia més el soroll del motor de l’ascensor o els batecs del cor de l’Adrià, que estava molt nerviós.

    Un cop vam arribar al pati, tots els alumnes van mirar cap on érem. La veritat és que pels nens i nenes era una novetat. Mai hi havia hagut un alumne en cadira de rodes a la nostra escola. Molt ràpid, vaig normalitzar la situació i vam anar cap als nostres companys de classe, que estaven jugant a bàsquet.

    ─Hola, companys! Ja heu fet els equips? Podem jugar amb vosaltres?

    L’Adrià em va mirar amb cara d’espant, no n’estava gaire segur...

    ─Ei, clar que sí, Enric! Vinga! Podeu jugar amb l’equip vermell!

    Al principi, tots els companys anàvem molt en compte de no fer mal a l’Adrià, de no caure o de no xocar amb ell; però vam quedar tots bocabadats! L’Adrià era un jugador excel·lent, es movia súper ràpid, tenia molt bona punteria i el nostre equip vermell va guanyar el partit gràcies a ell!

    Estàvem jugant tant a gust i estàvem tan sorpresos que no ens vam adonar que tots els alumnes d’altres cursos i els professors que també eren al pati, ens estaven animant rodejant-nos i cridant «Adrià, Adrià!».

    Tan bon punt va acabar el partit, tothom va anar a l’Adrià a felicitar-lo. Estava tan content i feliç! Va sonar el timbre del pati, avisant que havíem de tornar tots a l’aula. L’Adrià i jo vam anar cap a l’ascensor i allà em va confessar que juga a l’equip de bàsquet de la Penya amb companys en cadira de rodes, però que mai havia jugat amb altres nens que poguessin córrer i saltar. Els dos vam esclatar a riure. El matí va passar volant, en poques hores ens havíem convertit en els millors amics del món.

    A partir d’aquell dimecres, les nostres vides van canviar. Ens vam fer inseparables, les nostres mares es van fer amigues i passàvem tot el temps del món junts. Fins i tot, l’Adrià em va convidar a jugar a bàsquet amb els seus companys en cadira de rodes i la veritat és que és molt complicat! Em van fer sentir com un més, les diferències entre les persones són dins els nostres caps, ja que entre l’Adrià i jo no hi ha més diferència que una cadira de rodes. Les persones som persones, siguin quines siguin les nostres característiques.

    Enric Ares Atencia

    5è EP A

     

    (fem un viatge en el temps, estem als anys 50 i no hi ha tele, ni ordinadors...Fem

    un conte dels jocs d'aquella època)

    De vegades internet no ho és tot

    Avui és l’aniversari de la Mariona, la meva germana gran. Fa 15 anys, i al pare se li va acudir anar a un hotel d’un amic seu a la muntanya per celebrar-ho. Tots vam dir que sí, fins i tot l’àvia i l’avi, però jo tenia un gran dubte que em rondava pel cap i no me’n podia anar sense preguntar. Mentre fèiem el dinar aquell dia, li vaig preguntar al pare:

    ─Pare ─vaig dir.

    ─Digues, filla ─va respondre ell.

    ─A l’hotel hi ha wifi, internet o tele? ─li vaig preguntar.

    ─Sempre amb la paraula «internet» a la boca! ─va exclamar el pare.

    I amb aquesta resposta em vaig quedar igual que estava.

    Va arribar l’hora de fer els regals, la meva part preferida. La Mariona ja havia bufat les espelmes i va començar a obrir paquets: els pares li van regalar un mòbil nou; jo, roba i els avis, com que estan farts que només juguem amb el mòbil, la tauleta i això, li van regalar un llibre amb un munt de jocs dels anys 50. Sí, dels anys 50, aquella avorrida època on no hi havia telèfons mòbils, televisió, ordinadors... Aquells anys, en els quals es divertien amb un cercle i un pal.

    Al dia següent, quan el pare estava baixant les maletes al cotxe amb la mare, vaig agafar el llibre dels jocs dels anys cinquanta quan ningú mirava i me’l vaig ficar a la motxilla.

    Ja érem al cotxe de camí a la muntanya, i, com que el trajecte se m’estava fent molt llarg, vaig agafar el llibre i me’l vaig mirar per sobre. Semblava interesant... Parlava de diferents jocs, les regles de cadascú i com es jugava. Quan vam arribar a l’hotel, vaig comprovar que, efectivament tenia raó, no hi havia internet!

    Va passar un dia sense internet, dos dies... Era tot molt avorrit. Sempre fèiem el mateix: primer, esmorzar; després, anar a caminar per la muntanya, menjar, anar a la piscina, berenar, dutxar-nos i sopar. Així sempre.

    ─Quin avorriment és estar sense Internet! ─vaig exclamar.

    ─Martina, quan nosaltres érem petits no hi havia Internet. Jugàvem als jocs típics de tota la vida, i per estrany que sembli, eren sense internet! ─va explicar l’àvia. ─Au, aixeca’t!

    ─Però, què farem ara? ─li vaig preguntar a l’àvia.

    ─Doncs per què no juguem a fet i amagar? ─va proposar ella.

    ─I a això com s’hi juga? ─li vaig preguntar.

    ─Mira, Martina: un compta fins a trenta i l’altre s’amaga: i el que compta ha de trobar l’altre ─va explicar ella.

    ─Ui, no. Aquest no m’agrada! ─vaig dir.

    ─Doncs, llavors a què vols jugar? Pots escollir el pica paret, les bales, les baldufes, el futbol... ─va enumerar.

    ─Àvia, per què no juguem a tot? ─vaig proposar.

    ─D’acord, però a quin primer? ─va preguntar ella.

    ─Primer al pica paret i després a futbol.

    ─Molt bé, t’explico els jocs. Al pica paret un es posa de cara a la paret i pica a la paret dient: «Un, dos, tres, pica paret», mentre que l’altra persona es mou. Si tu et segueixes movent quan el que està de cara a la paret es gira, tornes on has començat. Si estàs quiet, et quedes al lloc. Guanya qui toqui l’esquena del que compta.

    Vam començarà jugar i el temps va passar volant.

    De sobte, la tauleta va fer un soroll. Quan la vaig encendre, vaig veure que tenia wifi .

    ─Pare, per què de sobte tinc senyal de wifi i Internet? ─vaig preguntar-li.

    ─Veuràs, és que es veu que sí que hi havia wifi i internet, però quan vam arribar no hi havia senyal. Ara sí que funciona. Ja pots jugar amb tot el que vulguis, però m’ha dit l’àvia que us ho heu passat molt bé jugant als jocs que ella jugava de petita o sigui als anys cinquanta ─va explicar el pare.

    ─Sí. Ens ho hem passat genial! ─vaig exclamar.

    No sabia què fer, si jugar amb la tauleta o continuar jugant amb l’àvia. Al final, encara quedaven molts jocs per jugar, però vaig decidir jugar amb la tauleta. Ja hem tornat a casa i la veritat és que estic una mica penedida d’haver escollit jugar amb la tauleta. En recordar que ho havíem passat tan bé, vaig dir-li a l’àvia si podíem baixar al parc a jugar i va dir que clar que sí, i una altra vegada ens ho vam passar súper bé.

    El dia de l’aniversari de la Mariona, no només li van regalar coses a ella, sinó a mi també. Vaig aprendre que no només la tecnologia és divertida. També hi ha altres coses igual de divertides o més, com els jocs dels anys cinquanta! 

    Judith Melgar Sobrino

    6è EP C 

     

    (quan els nens estan en camps de refugiats, perden les ganes de jugar?)

    Juma al refugi

    En Pau estava molt a prop del periodista que parlava amb un dels monitors.

    Els nens i les nenes estaven encuriosits i en silenci. Tot el que se sentia era un petit murmuri. Per desgràcia, no m’havia assabentat de la notícia i estava dormint al meu llit. Encara sort que tinc un amic com en Pau, que m’ho explica tot.

     —Com se senten els nens en aquesta situació? —deia en Pau com si fos el periodista, clar, estalviant-se les formalitats.

     —En aquest cas tenen suport, però és normal que sentin por i que es creï un trauma psicològic —seguia explicant el meu amic.

    Anàvem cap a la tenda de campanya de la meva família, mentre en Pau seguia parlant-me de la conversa del periodista amb el monitor. Coses com que no teníem una infància normal o que érem una generació perduda. Aquestes paraules, sincerament, em van impressionar bastant. De veritat no teníem una infància normal? De veritat érem una generació perduda?

     —El millor per fer que s’oblidin una mica del que han passat és donar educació i jocs, anar a l’escola perquè s’obrin als altres.— Seguia dient mentre jo pensava en la meva infància.

     —Els jocs que portem són jocs perquè es distreguin i se sentin més normals. També són molt importants els parcs, ja que són una bona manera d’aprendre, de què creixin i es desenvolupin en un lloc segur. Fem tallers participatius amb mètodes adaptats, com dibuix, marionetes i altres jocs.

    Em vaig adonar de què en Pau tenia una memòria espectacular. També era ell part de la generació perduda? Tenia moltes idees que compartir amb el meu amic, però no vaig dir-li res, es veia tan entusiasmat que les meves propostes podien esperar.

     —Perquè, quan fem els programes dirigits a la infància, abans preguntem als nens, per saber les seves necessitats i utilitzem alguns dels seus suggeriments.

     —És genial veure com tenen un somriure a la cara, reaccionen bé, tots volen participar en tot, són molt actius i això és bo, que tinguin tantes energies encara que estiguin en una situació com aquesta —deia en Pau quan jo estava pensant en l’amic tan cotorra que tinc.

     —Sí, segur, per nosaltres és molt important crear una bona generació de persones a la que també compten ells, perquè han de fer-se veure, que no són invisibles i segueixen necessitant la nostra ajuda per créixer alegres i tenir infància.

     —Doncs, què et sembla? A què no feia falta anar a l’entrevista amb un amic amb tanta memòria com jo, que està disposat a explicar-t’ho encara que sembli un avorriment —No em va sorprendre aquesta resposta, jo ja sabia que li agradava tirar-se flors.

     —El seu aspecte era formal, i el llenguatge també, tampoc podíem esperar una altra cosa, això era per un article del diari. Hola? Hola... No dius res!

     —Si només parles tu, és clar que no. Per cert què volia dir amb generació perduda?

    Que no servirem per a res quan siguem adults?

     —No ho sé, no li donis importància. Marxo a jugar a la part est del refugi, pensar tant em cansa.

    Així es com l’anomenàvem: «refugi». Érem conscients de què era un camp de refugiats, però sonava millor de l’altra manera, s’assemblava als contes d’aventures on els protagonistes s’amagaven en refugis. Els monitors portaven contes de tot tipus. Ens divertim molt jugant o interpretant-los, jo, com heu notat, jugo normalment amb en Pau.

    El meu amic Pau no té pares i viu a la tenda de campanya de la meva família. D’aquí mig any podrà marxar amb uns pares falsos, diu que encara que viurà a Portugal parlarà amb mi per carta. Aquí és on surt la meva pregunta: quan canviï quasi completament la seva vida, seguirà sent un nen de la generació perduda?

    Era l’hora d’aprendre a la mini classe que teníem, així que vaig córrer com un llamp perquè arribava tard. Avui havíem de buscar les tres qualitats de cada company del refugi, érem molts nens i nenes. Vaig veure que tots teníem bones qualitats. Però de què servien al refugi si no podíem fer res amb elles? Vaig decidir-me en preguntar.

     —Per què són aquestes qualitats? —Tots em van mirar estranyats.

     —Doncs per ser millor persones en el futur —Em va contestar dubitatiu.

     —Però en el futur què serem, què farem?

     —No ho sé Juma, no sóc endeví, tu faràs el que desitgis, ara continuem amb el joc.

    Jo sabia perfectament que era mentida. No volia dir-ho perquè el que passaria al futur era que voldria sortir a buscar una millor vida i moriria a l’intent o treballaria dur com els meus pares, per després acabar sense sort a la vida. Havia escoltat experiències d’altres, però jo era massa petit per comprendre-ho, ara no. El meu destí estava escrit, però no com els aventurers de les històries que tenien moltes oportunitats al davant.

    Erika Xue Góngora Cortés

    2n ESO B




    (quan el joc d'ordinador és addictiu i ens allunya dels amics reals...)

    Videojocs: diversió o problema per als joves?

    Actualment, el adolescents tenen una vida molt més tecnològica que el seus pares o avis. També, és més aïllada ja que passen més temps a internet o jugant a videojocs.

    Per una banda, crec que els videojocs són una distracció per als joves, després d'haver estudiat tota la setmana. Per exemple, si és dissabte i un nen vol jugar amb la Playstation o amb el telèfon mòbil, no passarà res; no es tornarà un addicte de la nit al dia, ni tampoc s'aïllarà dels seus amics o familiars . I també crec que és una bona pràctica per relaxar-se. A més, penso que és una bona pràctica jugar-hi perquè els nens puguin saber més de tecnologia, perquè aquest món nostre cada cop és més i més tecnològic. De fet, gairebé tots els aparells funcionen amb electricitat i els nous invents cada cop són molt més complexes pel que fa al funcionament. Per això, no crec que passar algunes estones amb la Tablet o qualsevol altre aparell electrònic sigui dolent.

    Per altra banda, crec que aquesta activitat de lleure podria ser un problema, si no s’establís un límit de temps, ja que els joves podrien passar-hi més estona de la recomanada, i els nens s’anirien tornant més i més addictes, . I això podria comportar un seguit de problemes. Per exemple, si un noi o noia passa moltes hores jugant a videojocs online, s'aïlla dels seus amics i familiars. També pot afectar-li en el rendiment escolar, perquè vol estar-se més temps jugant amb videojocs que fent deures o estudiant. I, a més, pot perdre la salut, perquè si no surt de la mateixa rutina ni es troba amb els seus amics, pot acabar amb trastorns psicològics.

    En conclusió, segons el meu punt de vista, el temps que es passa jugant amb videojocs s'ha de controlar per no tenir cap mena de problema. I, si està controlat, els videojocs són bons per diferents tipus d'activitats, com la distracció i l'aprenentatge tecnològic.

    Neus Rodriguez

    4t ESO A




    13 de març de 2017

    per Escola Arrels-Esperança
    Escoles Arrels